Dislexia
Páginas: 10 (2330 palabras)
Publicado: 8 de junio de 2012
LA DISLÈXIA DE DESENVOLUPAMENT: REFLEXIONS PER A UNA PRÀCTICA EDUCATIVA ADEQUADA
Eduard Vallès-Majoral Psicòleg del Servei Arlot de Girona Professor Associat del Departament de Psicologia de la UdG Conferència organitzada pel CRP del Pla de l’Estany Banyoles, 25 de novembre de 2003
La lectura és un procés interactiu que té com a finalitat la comprensió, per part del lector, d’uns significatsobtinguts a partir de la descodificació d’uns signes gràfics (lletres, en els sistemes alfabètics) (Vallès-Majoral, Navarra i Roig, 2002). És un procés que, en el nostre àmbit cultural, s’aprèn dedicant-hi temps i esforç, especialment en els primers anys d’escolaritat. A partir dels treballs de Morton (1969), la majoria de models de lectura representen dues rutes o processos per a convertir allòescrit en parla, per la qual cosa s’anomenen models de doble ruta. Aquestes dues rutes lectores són: la sublèxical o d’accés indirecte a la paraula escrita i la lèxical o d’accés directe. La primera es basa en la descodificació grafema-fonema o sil·làbico-fonèmica, un procés de tipus seqüencial que permet llegir qualsevol tipus de paraula, encara que sigui de forma lenta i fragmentada. La segonaimplica un procés de tipus simultani que permet identificar les paraules globalment, com un tot, i fa possible un lectura més àgil i ràpida. L’aprenentatge i automatització d’ambdós processos és imprescindible per a desenvolupar una lectura fluïda i eficaç. Hi ha nens i nenes (entre el 3% i el 10%) que manifesten dificultats més o menys greus en l’aprenentatge de la llengua escrita, que poden servariades i de naturalesa diferent. A grans trets, se’n distingeixen tres tipus: el retard lector, com un simple desfàs cronològic d’aprenentatge, el “garden variety”, en què el rendiment lector baix està associat a un Quocient Intel·lectual baix (Stanovich, 1992), i el trastorn específic de l’aprenentatge de la lectura o dislèxia de desenvolupament (DD), que es pot diagnosticar, segonsl’Organització Mundial de la Salut (1993) i l’APA (“American Psychiatric Association”, 2000), quan s’objectiva un desfàs mínim de dos anys, respecte al rendiment normal, en la automatització d’algun dels components de la lectura (exactitud, velocitat i/o comprensió), que no sigui degut a retard mental, escassa o inadequada escolarització, ambient sòcio-econòmic advers, problemes emocionals, dèficit motor, visualo auditiu, ni a un trastorn neurològic evident i quan, com afegeixen Gersons-Wolfenberger i Ruijssenaars (1997), perdura la severitat de les dificultats lectores, malgrat haver rebut ajudes psicopedagògiques especialitzades al llarg d’un o dos anys. La DD no és un trastorn unitari, se’n diferencien subtipus (Hendriks i Kolk, 1997). Des de la neuropsicologia cognitiva, i seguint els models de dobleruta, els més àmpliament acceptats són la dislèxia superficial de desenvolupament (DSD) i la dislèxia fonològica de desenvolupament (DFD). Però aquests dos subtipus només permeten classificar adequadament el 60% de les DD
La dislèxia de desenvolupament.
E. Vallès-Majoral
(Kappers, 1997); hi ha DD amb característiques mixtes d’ambdós subtipus, que Wolf i Bowers (2000) proposen anomenarcom a dislèxia amb doble dèficit. La DSD es caracteritza per una baixa o nul·la adquisició de la ruta o procés lexical (reconeixement global o directe de la paraula), que dóna lloc a una lectura lenta i fragmentada (lletreig, sil·labeig), amb una relativa bona exactitud de descodificació. En canvi, la DFD comporta un nivell baix d’adquisició del procés sublexical (descodificació grafema-fonema osil·làbico-fonèmica), que es tradueix en un estil lector predominantment simultani (reconeixement global de la paraula) i relativament ràpid en descodificació, però amb molts errors d’exactitud, especialment omissions de paraules buides o tancades (articles, preposicions, conjuncions, pronoms...), vacil·lacions, rectificacions i substitucions de paraules. No obstant això, en els dos tipus de DD...
Eduard Vallès-Majoral Psicòleg del Servei Arlot de Girona Professor Associat del Departament de Psicologia de la UdG Conferència organitzada pel CRP del Pla de l’Estany Banyoles, 25 de novembre de 2003
La lectura és un procés interactiu que té com a finalitat la comprensió, per part del lector, d’uns significatsobtinguts a partir de la descodificació d’uns signes gràfics (lletres, en els sistemes alfabètics) (Vallès-Majoral, Navarra i Roig, 2002). És un procés que, en el nostre àmbit cultural, s’aprèn dedicant-hi temps i esforç, especialment en els primers anys d’escolaritat. A partir dels treballs de Morton (1969), la majoria de models de lectura representen dues rutes o processos per a convertir allòescrit en parla, per la qual cosa s’anomenen models de doble ruta. Aquestes dues rutes lectores són: la sublèxical o d’accés indirecte a la paraula escrita i la lèxical o d’accés directe. La primera es basa en la descodificació grafema-fonema o sil·làbico-fonèmica, un procés de tipus seqüencial que permet llegir qualsevol tipus de paraula, encara que sigui de forma lenta i fragmentada. La segonaimplica un procés de tipus simultani que permet identificar les paraules globalment, com un tot, i fa possible un lectura més àgil i ràpida. L’aprenentatge i automatització d’ambdós processos és imprescindible per a desenvolupar una lectura fluïda i eficaç. Hi ha nens i nenes (entre el 3% i el 10%) que manifesten dificultats més o menys greus en l’aprenentatge de la llengua escrita, que poden servariades i de naturalesa diferent. A grans trets, se’n distingeixen tres tipus: el retard lector, com un simple desfàs cronològic d’aprenentatge, el “garden variety”, en què el rendiment lector baix està associat a un Quocient Intel·lectual baix (Stanovich, 1992), i el trastorn específic de l’aprenentatge de la lectura o dislèxia de desenvolupament (DD), que es pot diagnosticar, segonsl’Organització Mundial de la Salut (1993) i l’APA (“American Psychiatric Association”, 2000), quan s’objectiva un desfàs mínim de dos anys, respecte al rendiment normal, en la automatització d’algun dels components de la lectura (exactitud, velocitat i/o comprensió), que no sigui degut a retard mental, escassa o inadequada escolarització, ambient sòcio-econòmic advers, problemes emocionals, dèficit motor, visualo auditiu, ni a un trastorn neurològic evident i quan, com afegeixen Gersons-Wolfenberger i Ruijssenaars (1997), perdura la severitat de les dificultats lectores, malgrat haver rebut ajudes psicopedagògiques especialitzades al llarg d’un o dos anys. La DD no és un trastorn unitari, se’n diferencien subtipus (Hendriks i Kolk, 1997). Des de la neuropsicologia cognitiva, i seguint els models de dobleruta, els més àmpliament acceptats són la dislèxia superficial de desenvolupament (DSD) i la dislèxia fonològica de desenvolupament (DFD). Però aquests dos subtipus només permeten classificar adequadament el 60% de les DD
La dislèxia de desenvolupament.
E. Vallès-Majoral
(Kappers, 1997); hi ha DD amb característiques mixtes d’ambdós subtipus, que Wolf i Bowers (2000) proposen anomenarcom a dislèxia amb doble dèficit. La DSD es caracteritza per una baixa o nul·la adquisició de la ruta o procés lexical (reconeixement global o directe de la paraula), que dóna lloc a una lectura lenta i fragmentada (lletreig, sil·labeig), amb una relativa bona exactitud de descodificació. En canvi, la DFD comporta un nivell baix d’adquisició del procés sublexical (descodificació grafema-fonema osil·làbico-fonèmica), que es tradueix en un estil lector predominantment simultani (reconeixement global de la paraula) i relativament ràpid en descodificació, però amb molts errors d’exactitud, especialment omissions de paraules buides o tancades (articles, preposicions, conjuncions, pronoms...), vacil·lacions, rectificacions i substitucions de paraules. No obstant això, en els dos tipus de DD...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.