Dissolució del destí i responsabilitat

Podem considerar que Creont és el personatge més adequat per a representar la dissolució del destí en el moment en què deixa el cos de Polinices sense enterrar. Ésllavors quan Antígona, que estima el seu germà, té pietat i fa justícia enterrant al seu germà, amb això aconsegueix d’alguna forma el perdó i la pietat delshabitants del poble. Així, és el personatge que desencadena la tragèdia comportant-se com un tirà: divideix el poder entre vencedors i vençuts, no perdona ni castiga elsperdedors. Aquesta crueltat és magnifica amb el nebot Polinices a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Representa, doncs, l'autoritat maligna.

Antígonaamb la seva bondat demostrada pel sacrifici del seu acte accepta el seu destí. Antígona ja sabia quines serien les conseqüències que comportaria enterrar el seugermà, però tot i així, ella es sacrificà i ho va fer juntament amb Eumolp. Antígona amb l’anhel de pietat i de justícia s’imposa a l’arbitrarietat humana que hi ha. Ésa dir, la protagonista, simplement, pretenia enterrar-lo (tenint en compte que hauria d’haver estat cremat, però com que es trobava en ple camp, doncs era l’únicaopció) de manera que la resta de la cort no s’enterés del que ella tramava. Finalment, quan ella i el bufó tornaren al palau, va declarar que es sacrificaria pelpoble i, poc després d’efectuar-se el seu càstig, ella creia que tot ja acabaria i la pau tornaria a regnar en la ciutat de Tebes. Podríem afegir que en el pròlegs’argumenta que Espriu no li interessa anunciar la mort lenta i agònica de la protagonista, sinó la determinació de la princesa i l’assumpció del seu destí (pàg. 43).