Diàleg fictici entre epicur i zenò, dos concepcions enfrontades

Començava a marxar el sol per l’horitzó, i el cicle semblava tornar a tancar-se.

Epicur: - Para la orella. Pots Escoltar alguna cosa? Jo no sento res. I tu? Pots escoltar el so que emet el sol quan viatja pel cosmos per esfondra’s en l’horitzó. Encara que, ben pensat, si hagués de fer alguna mena de so, aquest seria tot un escarcany i no quelcom harmònic i...

Zenó: - Deixa-ho, ja!! Nodiguis bestieses. Deixa aquests afers pels peripatètics. A mi em preocupa més el saber què és allò d’allà avall. Mira, fixat! Sembla una mena de figura humana... Deia mentre es cobria el front amb la seva ma, tractant de veure millor.

Epicur: - De què parles tu ara. Quina figura?

Zenó: - Allà, allà. Sembla una mena de talla, una escultura. Algú ha volgut desfer-se’n. Només la poden haverllençat expressament. Ummmm!! Per què? Una cosa és clara. Aquell qui ho hagi fet, s’ha encarregat de anorrear la bellesa que ens brindava la natura amb aquesta posta de sol. Qui ha gosat molestar-la? Qui és aquell que pertorba l’ordre que aquí imperava amb aquesta malícia!

Epicur: - Penso que la resposta a la qüestió que planteges és bastant òbvia. A algú que no li ha agradat això que allòd’allà avall sigui. Amb tot, la posta de sol continua sent bella, en tant que continua proporcionant-me aquesta meravellosa quietud, un sentiment de plaer que has trencat.

Zenó: - Guaita ara!! Si ara resultarà que és culpa meva el no deixar-te fruir de la bellesa de l’espectacle que ens ofereix la naturalesa . I t’oblides d’aquell que ha llençat aquella runa en mig del camp. Aquell és qui trenca labellesa d’aquest espectacle en inferir en l’ordre que regne a l’univers creat per Déu. Trencant l’harmonia que el governa, ens mostra que la seva intel·ligència no es troba orientada envers la bellesa.

Epicur: - Ni envers la virtut!

Zenó: - Exacte, ni envers la virtut! Malgrat que si l’home que l’ha llençat ho ha fet resseguint els designis del seu destí, si ha acceptat que és el logosqui volia aquest final per a la pedra, per a aquesta posta de sol i per a que tu i jo la trobéssim per així poder-te demostrar que l’univers es troba regit pel Logos i ....

Epicur: - Em sembla que t’estàs allunyant un pèl massa de l’ataràxia amb aquesta queixa pel destí d’una figura que sembla haver trasbalsat l’ordre del món. Quan, de fet, no ha trasbalsat res, doncs no hi ha cap ordre quetrencar. Demòcrit ens va ensenyar que el món es troba constituït per àtoms, i aquests tenen un moviment espontani que exclouen el que puguem parlar d’una predeterminació. Ha estat la llibertat humana aquella que ha portat la figura fins aquí, aquella que ha volgut donar forma a la pedra i ha pretès crear una obra bella.

Zenó: - L’art ha de tenir una utilitat, una finalitat moral. Aquest és elseu destí, i en aquest acompliment hi rau la seva bellesa. No em convenceràs del contrari. No pots pretendre explicar que tota la perfecció de l’univers ha sorgit de la caiguda d’una àtoms que es mouen sense control.

Com pots explicar que el món sigui bell sinó és per l’acció del Logos que així ho ha volgut. El món és bell perquè té mesura i proporció. Assoleix la bellesa genuïna en lanatura quan es manifesten les seves simetries,en tant que la bellesa individual del humans i les coses, és una bellesa comparada que ens ve mostrada pel decorum, per la conveniència de les parts a tota la resta. No hi pot haver cap mena de bellesa en una natura descrita amb ajut del caos i del buit. En canvi, el món és bell.

Epicur: - Ni mai he dit el contrari. La bellesa no rau en les formes,ni en moviments planetaris, ni en l’aigua quan cau. La bellesa no rau en allò que és perfectament proporcional, ni rau en l’acompliment de la seva predestinació, ni en cap objecte per molt decorativa que sigui la seva finalitat.

Només puc entendre que quelcom és bell si no em produeix plaer. La recerca del plaer es la finalitat primordial de la vida, endinsant-nos en el plaer podem...