Drames Rurals Int.

DRAMES RURALS, Víctor Català
Caterina Albert.
Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís, l’escriptora més destacada de la narrativa modernista. Nascuda a l’Escala el 1969, filla de Lluís Albert, propietari rural, i Dolors Paradís, creix en el context de seguretat econòmica familiar i rep una formació típica per a les noies de l’època: col·legi de monges a Girona i educació enles feines «femenines» de costura. De prou joveneta demostra unes clares aficions per les activitats artístiques que la porten a la pràctica de les arts plàstiques, rep classes particulars de pintura i d’escultura i té tendència a la lectura, sense seguir cap escola literària concreta. El seu període de formació es caracteritza per l’autodidactisme. També cal buscar en aquest context familiar elseu catalanisme i la vinculació amb una determinada concepció de la llengua. Això vol dir que des de la influència del republicanisme del pare es passa a l’afininitat del catalanisme conservador de Prat de la Riba. Si la ideologia es concreta entre aquest punts, l’interès i el domini de la llengua prové de les dones de la família: la mare era una escriptora de poesia i l’àvia era una font deconeixement de la llengua popular. Com a autora ja reconeguda, Víctor Català té una posició independent en el conjunt d’escoles literàries predominants a final del segle XIX. En aquest context típic dels rendistes rurals del moment, a partir de la mort del seu pare és ella qui administra els béns familiars. Víctor Català es construeix ella mateixa a partir de la concepció del món que prové de leslectures, posteriorment també com a espectadora de teatre, del marc ideològic de classe i dels viatges que farà per Europa. Ja d’entrada serà una escriptora d’esperit lliure que defensarà les seves apostes estètiques a ultrança. La seva entrada en el panorama literari català es produeix el 1898 amb el poema titulat El llibre nou, i amb La infanticida (monòleg premiat als Jocs Florals d’Olot). Poesia iteatre, per tant, són els gèneres que li atorguen el primer reconeixement públic. Aquests dos gèneres reclamaran la seva atenció al llarg de tota la seva carrera. En poesia convé recordar El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905); i, en teatre, els Quatre monòlegs i Teatre inèdit (1902), però és amb la narrativa que s’introdueix en la galeria d’autors il·lustres modernistes. En efecte, ésamb Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907) que esdevé una peça fonamental de la narrativa breu de principi de segle i una referència ineludible per establir el mapa del modernisme català; i Solitud (1906) és un dels paradigmes més importants de la novel·la modernista: juntament amb Raimon Casellas, posa els fonaments literaris del gènere major del modernisme, la novel·la, coma superació del realisme positivista i de la tradició simbolista, entre d’altres. Víctor Català, a més a més, usa una llengua literària basada en l’observació del real popular i en potencia el seu llegat simbòlic. Amb aquest bagatge de formació i de consolidació d’una carrera literària es pot dir que Víctor Català té una voluntat d’escriptora total i predisposada a l’aprenentatge de les tècniquesdels diversos gèneres. Aquest fet proporciona a la seva obra una solidesa en quantitat i qualitat en absolut menyspreables. Convé no oblidar, pel que fa al gruix de l’obra, que des de 1907 fins a 1920 no publica cap volum i que és a partir d’aquest any que podem establir una segona etapa creativa que comença amb La mare balena (1920), Un film (3.000 metres) (1926), Marines (1928), Contrallums(1930), Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951), entre les obres més destacades. Aquest segon període de producció, amb una pausa editorial que va de 1930 a 1950, es caracteritza per una certa desorientació estètica i per la resistència als atacs del noucentisme a l’estètica «aspre» que havia fet la narrativa modernista en general i Víctor Català en particular.

Context estètic. La divulgació de La...