Drames Rurals

Primera edició: gener de2011
©1966i2010, de Víctor Català
© d'aquesta edició: Grup Editorial,62, S.L.U., Educaula
educaula.cat/grup62.cat
ISBN:978-84-15192-07-7
Tots els drets reservats
No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en qualsevol
forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic,per fotocòpia, per gravació o altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels
titulars delcopyrightLa infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva d’un delicte contra la propietat intel·lectual (Arts.270i seg. del Codi
Penal).

DRAMES RURALS

PREC
Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls
somniadors illavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el
pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries
soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors
boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·laciutadana!, si
per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de
seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu
els colors que té són massa crusos les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos
esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.
Aquest és unaplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través
dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes,
com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són
flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar lacara al
qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a
tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.
No, no fan pas per tu, aquestes coses...
Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i
despullant-me del vestit de romeu, amb lescarculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que
l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí,
un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol o com
un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de
posat escaient i llavistristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: —
Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope...
Mes ara plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear -te en
l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, benlluny
de les grans urbs.
Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!
V. C.
1902

EN MET DE LES CONQUES
El pobre Met havia vingut al món com per art d’encantament.
En un casalot mig enrunat, que només tenia baixos i que tufejava d’un tros lluny, hi vivien les Conques,
mare i filla, amb anomenada de bruixes, l’una viuda, vella i malcarada, i l’altra fadrina, de trenta anyspassats, xarxona i aspra, amb un plomall de bigoti a cada banda de llavi i una espatlla fora de lloc que la
feia anar tota torta i entregirada. No se sabia que aquella minyona tingués ni hagués tingut mai
festejador, i la gent estava en que així quedaria, puix no era de creure que s’hi arrimés cap home que
tingués ulls a la cara.
La gent, amb tot, devia errar-se, perquè un dia, amb escàndol...