dsads

Montjuïc, pulmó de la cultura

Les ciutats créixen, agafen impuls o es renoven amb la cultura. La cultura és el motor de la transformació de les ciutats. La cultura fa ciutat. Fa temps que Barcelona sap que per construir ciutat necessita construir cultura. Aquest va ser el seu desig quan, l’any 1934, es va inaugurar el Museu d’Art de Catalunya, l'embrió de l’actual Museu Nacional d'Art deCatalunya (MNAC), al Palau Nacional de Montjuïc, herència, en principi efímera, de l'Exposició Internacional del 1929, el veritable moment zero dels anhels modernitzadors de la capital catalana. El precedent d’una manera d’entendre i de fer ciutat: concebre nous pols d'atracció ciutadana amb un reclam cultural en la seva essència.
Barcelona ha seguit i segueix confiant a la cultura els estímulsperquè els ciutadans es facin seus els espais de la ciutat. La cultura com la força per dinamitzar sectors urbans allunyats, abandonats, maleïts. I aquesta serà la raó de ser per desplegar un dels plans més ambiciosos per als pròxims anys: La muntanya dels museus, a Montjuïc. Com hem dit, el potencial cultural de la ciutat s'està expandint més enllà de la Barcelona de l'Eixample i del seu nuclihistòric. Un canvi de mentalitat prometedor que tot just s’albira. Un nou model en dansa que se sustenta en diferents eixos culturals. L'horitzó s'ha eixamplat. I Montjuïc s'insereix amb personalitat pròpia en aquest patró de ciutat policèntrica. La muntanya dels museus és un projecte que vol posar al dia i revaloritzar un llegat històric i contemporani. A Monjuïc conviuen, sovint d'esquenes i sense unapercepció de veïnatge real, una munió d'elements disgregats que reclamen una recomposició, un rellançament i, sobretot, més visibilitat.
La ciutat no s’acaba a la plaça d’Espanya. Però perviuen els prejudicis i els temors, uns més justificats que d’altres, per creuar aquesta frontera artificiosa. Els barcelonins han tingut una relació desigual i contradictòria amb la seva muntanya que s’alça entreel mar i la ciutat. Per a uns, tan pròxima; per a d'altres, tan apartada. Per a uns, el seu espai de lleure i de desconnexió a quatre passes de l'enrenou urbà; per a d'altres, una vista de postal amb ressons històrics endimoniats. Integrar definitivament Montjuïc en la vida cultural de la ciutat, en un sentit quotidià i no pas excepcional, passa per conferir una perspectiva molt més oberta iinterrelacionada als seus continguts culturals, d’oci i d’entreteniment. Vells i nous continguts.
Montjuïc ha d'apostar per un sentit ampli de la cultura a recer d'aquest projecte que s'està gestant amb la complicitat de diversos agents, públics i privats (la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Fira de Barcelona i La Caixa). Un projecte que s’encomana al suggestiu concepte d’unamuntanya de cultura, i no una esplanada de cultura, idea inicial desterrada amb encert per, justament, dotar-se d'un caràcter més ric i complex. Amb més volum, relleu, matisos, en sintonia amb el paisatge de Montjuïc. El pla té neguits aglutinadors. I més que n'ha de tenir, ja que en una primera fase només afecta a tres equipaments: el MNAC, el Caixafòrum i el Pavelló Mies van der Rohe. Una tríadaper començar. Però només per començar.
El MNAC serà un dels pilars de l'arrencada del projecte, i no s'entendria que fos d'una altra manera. El museu de capçalera de l'art català ha començat a desenvolupar, sota el lideratge de Pepe Serra, el seu director, un model més social de centre que, justament, està ajudant a aproximar Montjuïc a Barcelona. Nous perfils de públics han perdut la por aentrar al gran santuari de l’art català. L’èxit de la recent renovació de la presentació de la seva col·lecció d’art modern és una prova del nou poder de convocatòria d’un museu que demanava a crits una sacsejada profunda. I una gestió més entusiasta. Les seves imbricacions amb propostes que van més enllà d’una visió monolítica de l’art, una altra.
El MNAC s’està convertint, poc a poc, en punt...