Eco Esp

Sector públic. Dimensió, característiques i agents.
La mesura més elemental del sector públic és expressar-ho en un percentatge en el qual busquem el tant per cent de la despesa pública (GP) en el PIB ( GP/PIB). En el cas espanyol el sector públic era, quan es va acabar el franquisme, relativament petit, fins i tot molt petit. L’indicador anteriorment esmentat situava la GP en un 25% del PIB.L’evolució que va seguir la GP i el PIB, va portar que amb el pas dels anys es situes pràcticament al 50% (durant els primers anys 90). També podríem dir que era petit si el comparem amb altres economies de l’Europa occidental, especialment a les economies nòrdiques o a França. L’economia espanyola que partia d’un percentatge molt petit, va portar durant els finals de 70 i tots els 80 un ascens moltimportant, arribant als màxims a principis dels 90, i que després va començar un descens estable. Des del punt de vista quantitatiu, quan diem que augmenta la proporció, el què estem dient és que durant aquells anys el dividend va augmentar mes ràpidament que el divisor. La resposta de fons és que durant aquells anys, la democràcia espanyola va voler dotar a la societat espanyola d’un sector públicque s’acostés als paràmetres propis de l’estat del benestar de les economies europees més potents. Per això va haver de fer un important canvi en el sistema fiscal. El ritme de creixement va ser més ràpid a la segona meitat dels 70 i la primera meitat dels 80, després el creixement frena, i finalment té una punta en els primers anys 90. Per què en els primers anys 90 hi ha aquest creixement fort?Doncs perquè el creixement econòmic s’estanca mentre que el GP segueix augmentant, i més pel context de crisi (ajudes socials, subsidis d’atur, etc.).
Gràfica p.264
En el context europeu actual, Espanya es troba un 6% per sota del promig.
Espanya ha descentralitzat la despesa pública. En els anys 70 tenia una execució molt més centralitzada que ara, i això es deu per l’augment del pes deles autonomies. Des del punt de vista qualitatiu, ens hem de demanar fins a quin punt en la gestió de la despesa que ara té a les seves mans, aquesta gestió és una gestió autònoma. En el cas espanyol, la descentralització és, per exemple, superior a França i Itàlia però inferior a la d’Alemanya o els EEUU.
1975 1985 2005 2009
Estat 44 37 19 17
Ad. Central 5 4 3 3
SS 41 38 29 30
CCAA - 10 3636
Corp. Locals 10 11 13 14

L’evolució de les principals figures impositives.
El sector públic a mitjans dels anys 70 era petit perquè el sistema fiscal tenia poca capacitat recaptatòria, era insuficient. A més, es deia que a part del frau generalitzat, els què pagaven eren els assalariats (i només els que cobraven menys). Per què hi hagi justícia fiscal almenys un impost havia de tenircaràcter progressiu, i aquest va ser l’IRPF. Es veia tant important això que va ser un dels punts claus del pacte de la Moncloa. Aquest impost grava a les persones, tot i que es pot fer una declaració conjunta en les parelles casades. Així es va introduir un impost que tenia molts trams, un impost progressiu. El tipus marginal és el tipus que es paga pels últims ingressos adquirits, el màxim era del56%. S’introduïa llavors també el delicte fiscal en la legislació, que penava el frau fiscal.
3 – 11 – 2011
Per saber les diferències entre regions, utilitzem l’indicador del pib per càpita(pib/població). Des de els 50 fins abans de la crisi actual les diferencies entre regions han disminuït. Fins a mitjans dels anys 70, va ser mes intens aquest procés de igualació de riquesa, despres vaafluixar. A les comunitats mes desenvolupades s’ha crescut mes ràpidament que la mitja tot i que la població també ho ha fet i per això els indexs es van escurçar. La tendència regional a llarg termini ha estat equilibri d’equilibri a traves del pib per capita.
El corredor del mediterrani(Catalunya fins a murcia) s’ha impulsat la seva activitat econòmica. a Asturies s’ha frenat l’activitat...