Edmund Husserl Segons Bonhoeffer

Edmund Husserl, en Bonhoeffer (Akt und Sein)

En la història de la filosofia, es dóna un intent ontològic, en resposta a la qüestió oberta per Descartes, podem dubtar de la realitat, que continuarà amb Kant i la seva negació de la metafísica, i acabant en l’idealisme transcendental.
Des de Descartes la importància requeia sobre el subjecte, jo penso, per tant, existeixo; podem afirmar larealitat a través de certeses, i la certesa és subjectiva, és quelcom propi del intel·lecte.
L’intent ontològic pretén precisament una tornada a l’ésser, el noümen kantià, que sembla inaccessible: el que les coses són realment; donar prioritat al ser respecte la consciència.
Husserl és un dels autors que pretén fer aquest retorn cap a l’ésser; té com a precedents a Kant, amb el qual comparteix lapregunta sobre si és possible la metafísica; a la que Kant respondrà negativament i Husserl afirmarà, ja que pretén fer de la filosofia una ciència exacte; de Descartes mantindrà la voluntat d’aconseguir un mètode (methodos, camí) per arribar a la veritat.
En Descartes el mètode és el dubte, i en Husserl serà l’epokhé (“posar entre parèntesi”), és a dir, una suspensió dels nostres a priori, de lesnostres precomprensions i els prejudicis.
I com Plató pretén arribar a la idea, a través de la reducció eidètica; deixar de banda les opinions (a través de l’epokhé) i arribar a un coneixement el més pròxim a la realitat possible.

El mètode que proposarà Husserl és el de la fenomenologia. Aquesta consisteix en la descripció del fenomen, allò que es manifesta i es pot captar pels sentits; encontraposició del noümen, del que parla Kant. Husserl se centra en el fenomen i en la seva observació com a font de coneixement.
Aquest mètode pretén ser una ciència estricta, la filosofia pretén ser una matemàtica del pensament. S’ha de tenir en compte que Husserl conviu amb el positivisme que pretén reduir-ho tot a ciències empíriques, i ell defensa també les ciències humanes. El seu vehicle seràla raó en la que confiarà com a possibilitat de coneixement (en contraposició amb l’irracionalisme de Schopenhauer).

El mètode fenomenològic és el camí cap a la veritat (l’abandonament de la doxa, per arribar a eidos), el camí per anar més enllà del fenomen:
A través de la observació del fenomen, que no acaba mai perquè sempre es mira des d’una perspectiva (per exemple, de la mateixa maneraque veiem pels sentits una realitat física des d’una perspectiva, anàlogament passa amb les precomprensions); això mostra que el coneixement és limitat i és l’única font d’accés a la realitat; per tant ens podem preguntar: s’ha realment solucionat el problema entre la relació pensament–realitat?
L’ epokhé és un buidatge de totes les precomprensions, el filòsof ha de ser honest; i prendreconsciència dels prejudicis, per tal de poder tenir consciència de quins són els nostres punts de vista i tractar d’assolir una visió més àmplia.
L’explicació del fenomen es duu a terme, un cop tenim consciència de les nostres precomprensions, i les posem entre parèntesi. Es tracta de donar una explicació racional al fenomen que observem al marge de les precomprensions i prejudicis – que em deixat ensuspensió.
La explicació del fenomen no acaba el procés fenomenològic, ja que el que Husserl pretén és una reducció eidètica; és a dir, com Plató, accedir a la Idea, aconseguir el coneixement de la cosa en sí.
Però aquest procés no acaba mai, realment. Perquè finalment, l’accés que tenim cap a la realitat és limitat i cal ficar una gran confiança en la raó per admetre la possibilitat del coneixement.És a dir, no podem arribar d’una altra manera a la realitat, de manera que el salt cap a l’ésser es pot fer només a través de la raó.
Per tant, la “responsabilitat” es manté en la consciència, que capta la realitat, tot i que l’ésser sigui ontològicament anterior, existeix en la consciència quan nosaltres el coneixem. És a dir, els límits de la realitat no és el nostre coneixement, perquè...