Eduard Escalante

EDUARD
ESCALANTE

Eduard Escalante i Mateu (1834-1895)
Naix al 1834 quedant orfe de mare al nàixer, el pare va morir el 1839, Escalante quedà a carrec d’uns familiars.
Estudià dibuix en la societat “El Liceo” i, a partir de 1847 enceta el treball com a pintor de ventalls. Després d’una breu estança a Madrid, col·labora amb composicions poètiques en periòdics d’Alacant com “El Iris” i “LaPalma”, i els de València “La Flauta” “El Rehilete” i “El Rubí”. El 1855 escrigué dos miracles de Sant Vicent : La vanitat castigada i La muda. En aquella època escrigué un drama, Raquel un drama romàntic de tema històric, en quatre actes, en vers i en castellà, que l’autor no aconseguí que fora representat en cap dels teatres valencians. L’any 1861 es decantà per provar el camí del sainet que jahavien seguit Bernat i Baldoví, Ramon Lladró, Francesc Tordera i alguns altres, i estrenà El deu, dèneu i noranta, obra que fou acollida amb notable èxit. Cal dir que, igual que en el cas de Bernat i Baldoví i els altres, es tractava d’obres breus que l’actor o l’actriu de torn escollien per a lluir-se en el dia del seu benefici, i que constituïen una part menor de la funció. L’any 1868 Escalante esdecantà definitivament cap a l’escriptura dramàtica, arribà a escriure tres obres en un mateix any, com un grapaet i prou, la processó per ma casa, i El bou la mula i l’àngel bobo. Durant aquests anys escriu algunes de les seues obres més celebrades: Bufar en caldo gelat (1869), La senserrà del mercat (1871), Als lladres! (1874), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’entresuelo (1877),o Les criaes (1878), algunes de les quals es van estrenar o reestrenar al Teatre Principal, circumstància que ens pot donar idea del seu èxit.
El teatre valencià modern no naix amb Eduardo Escalante, però si té en aquest autor el seu màxim representant.
De tota la tradició del teatre popular anterior al s.XIX; entremesos, col·loquis, poesies satírico-festives etc. Es conformà el nostre teatrede primera meitat del s. XIX.
Escalante va començar a principis de la dècada dels seixanta a estrenar les primeres obres, es va convertir en el fixador del sainet costumista urbà al traslladar l’herència agrària de Bernat i Baldoví als barris menestrals de la ciutat de València. Això fou possible gràcies a la capacitat d’observació, la capacitat per a retratar situacions, l’agudesa satírica il’excepcional habilitat en la construcció dramàtica.
Escalante abandona el món rural i situa el seu joc dramàtic en ambients netament urbans de determinats barris populars de València: patis i escales de veïns, carrers, jardins, etc. Que ell coneixia molt bé, i dels quals extrau els seus personatges i els seus conflictes. Era un dramaturg que, dominava la tècnica i els recursos teatrals. D’una bandaera capaç d’apuntar els trets essencials d’un tipus dramàtic amb unes poques pinzellades; de l’altra, tenia una gran capacitat d’observació de la manera de parlar de la gent, que reproduïa en els seus versos amb enginy i humor; i, finalment, tenia una vis còmica que moltes vegades naixia de situacions quotidianes, a les quals ell sabia traure punta, com per exemple les situacions en que elsvalencians, per donar-se aire, parlaven en una llengua que gairebé no coneixien: el castellà.
Posar en escena aquest castellà mastegat i farcit de malapropismes amb una finalitat còmica evident, fou el més enginyós de tots a l’hora de fer servir aquest recurs amb unes dosis d’escarni elevades i amb uns resultats dramàtics evidents.

La seua producció està formada per vora mig centenar d’obres. Entreles més populars podem destacar obres com Mentirola i el tio Lepa, L’escaleta del dimoni, La xala, Les criades, Una sogra de castanyola, El tio Cavila, !Als lladres!...
L’obra d’Eduard Escalante sempre provoca la discussió de si fou un fotògraf realista de la societat valenciana de l’època, o un dramaturg que reflecteix una societat inexistent, allunyada de les condicions de vida de les...