Educacio Publica o privada


Educació superior: pública o privada.


















Índex:
1- Introducció:
Definició.
Despesa pública en educació.
2- Desenvolupament:
Finançament.
Context mundial.
3- Conclusió
4- Bibliografia.

















INTRODUCCIÓ:
A continuació procedirem a definir que es la educació superior com a servei que es i producte de mercat, tambéanalitzarem els models de finançament que es presenten actualment. Tot açò degut al debat o polèmica que suscita un tema com aquest donada la situació de crisis econòmica de 2008 fins la actualitat, ja que estem experimentant la reducció del pressupost public destinat a l’educació. Un altre motiu per a justificar la polèmica es que vivim en la era de la Globalització un món mes dinàmic, incert, ràpid iaçò fa replantejar-se adequar les necessitats de la societat juntament amb el pressupost òptim per proveir els bens i serveis de l´interés general.
DEFINICIÓ:
Identifiquem com a Universitat (Educació Superior) al establiment dedicat a la ensenyança superior i a la investigació de temes particulars, el qual ademés esta facultat per a entregar graus acadèmics i títols professionals. La necessitatdel ser humà per crear i expandir coneixements es el que va promoure el proliferament d’aquest tipus de institució.
Les principals funcions de la Universitat son: docència, Investigació i extensió, planificació, administració i participació institucional:
La Constitució espanyola, al seu article 27 estableix que tots els espanyols tenen dret a la educació i que un dels subsectors de laensenyança, el de la ensenyança bàsica, es deu subministrar de forma gratuïta.







El percentatge d’espanyols de 25-64 anys que ha completat els estudis superiors es en 2005 del 28%, percentatge superior front a la mitja dels països de la OCDE i la UE. Cal tindre amb conte que un 40% dels estudiants obté el títol entre els 25-34 anys. Percentatge només superat pel Japó amb un 53%.


DESPESAPÚBLICA EN EDUCACIÓ:
Tot Estat modern utilitza un percentatge del seu PIB, a la despesa en educació. A través del Sector Públic es canalitza coactivament importants recursos nacionals per a la Educació.
La causa que justifica que tots els ciutadans, contribueixquen coactivament al seu finançament, encara que no l’utilitzen, es que l’educació es un bé public.
Es considera l’educació com a bépúblic ja que no pot ser produït per les forces de mercat eficientment, ja que no reuneix les característiques de rivalitat en el consum i la possibilitat d’exclusió. Aquest es l’argument de molts economistes. Endemés que el consumidor no es l’únic beneficiari, ja que la societat en conjunt n’obté, ja que genera efectes externs positius (mà d’obra qualificada). Per tant aquestos economistesdefensen la educació com a bé públic ja que la teoria econòmica demostra que quan un servei produeix efectes externs, son produïts pel mercat a un nivell inferior al òptim social. La solució es que la mateixa societat beneficiaria contibueixca a la seua financiació.
Si ens adonem, a l’article 27 de la CE no es presupon que l’estat deu finançar i subministrar tot tipus d’educació. D’ací sorgeix el debatsobre el finançament sobre la educació, ja que molts altres economistes si que consideren que la educació reuneix les característiques de mercat. Argumenten que es possible determinar la demanda de les persones i quant estan dispostos a pagar pel servei l’educació, per tant si que es dona la rivalitat al consum hi ha possibilitat d’exclusió.
A partir del primer argument establirem el fondamenteconòmic del finançament públic de la educació, tant als centres creats i gestionats pel l’estat, com als centres privats que reben subvencions.
Ademés es pot considerar que la despesa pública en educació, es un instrument que genera major cohesió social entre ètnies o grups nacionals. I també pot reduir les diferencies dels nivells de renta i fomentar la igualtat d’oportunitats.

2-...