EDUCACIÓ PEL CONSUM

Algunes consideracions sobre l’educació pel consum responsable: la crisi econòmica, una oportunitat per l’educació.
Jaume Torroella i Cuenca
Mestre i Pedagog. Director de Programes de l’Àrea de Serveis a la Comunitat de l’Ajuntament de Vidreres.

És veritat que en moments de crisi econòmica, segons les necessitats de cadascú, tendim a aguditzar i fer servir més i millor les nostres destresesper l’autoregulació del consum personal. Segurament, si a nivell educatiu ajudéssim els educands a conèixer i regular aquestes destreses sense necessitat de viure en un context de crisi, potser no trobaríem tan estrany que les persones exerceixin el seu dret a decidir què volen, com ho volen, quan ho necessiten i, sobretot, perquè ho necessiten, no en funció dels inputs de la societat de consumen què vivim sinó en funció de les decisions que es prenen segons les necessitats reals, la situació econòmica personal i les voluntats i gustos de cadascú.
És per això que, sovint, dins el món educatiu, ens trobem amb la paradoxa d’haver de treballar amb uns valors respecte el consum que poc o molt poc tenen a veure amb la realitat contextual i social de l’escola. Treballem en contextoseducatius on les creences dels educands i les que ajudem a transmetre els educadors segurament sense adonar-nos-en, sovint són de l’estil “qui més té és més respectat pels altres...”, “poder-ho tenir tot ajuda a ser feliç”, “tenir més que l’altre em fa sentir més i millor que l’altre”, “com més diners costa el producte, millor és la seva qualitat”, etc...
Personalment, penso que tenim una oportunitatexcel·lent per tornar a accentuar i potenciar des de l’escola els valors pel consum responsable. Uns valors que ens ajudin a entendre la crisi com una oportunitat excel·lent d’aprenentatge pel nostre desenvolupament personal i social. És a dir, que ens facilitin poder tornar a donar valor a les persones i a les coses pel que són i no pel que semblen o, per no semblar excessivament optimista,senzillament per tornar a donar valor a les persones i a les coses.
En aquest context, des del punt de vista educatiu, els veritables brots verds de recuperació de la nostra societat no consistirien en aconseguir que els indicadors de borsa o d’atur, sovint excessivament globals, relatius i interpretables des d’interessos massa llunyans a massa persones, desprenguin una recuperació a nivell econòmicsinó que precisament consistirien en què les persones desprenguessin una capacitat d’autonomia per decidir en tots els sentits i, concretament, en el consum. Per exemple, un seriós pas endavant en el camp personal podria ser que les persones, des que són petites, puguin ser educades en quelcom més complex que el que anomenem “cultura de l’esforç”, concretament, en la gènesi de la capacitatd’esforç: el que podríem anomenar “cultura del saber què vull”. En altres paraules, l’esforç es genera i persisteix quan la persona sap què vol i ha arribat a saber què vol després d’un procés de presa de decisions lliure i que ha nascut dels seus interessos, dels seus somnis i del seu sentir més profund. És a dir, podem considerar l’esforç com un símptoma que ens indica que la persona sap i sent què vol i,en conseqüència, decideix i entén que per aconseguir el seu objectiu cal posar-hi un esforç directament proporcional a la complexitat del desig. Evidentment, qui té i fa servir les eines per decidir què vol, té eines per decidir què, perquè, com i quan necessita les coses i no depèn directament del que “altres” vulguin que tingui la impressió que vol.

Com podem incidir els educadors enl’educació pel consum responsable?
La proposta consisteix bàsicament en ajudar els educands a aprendre, desenvolupar i utilitzar les eines de presa de decisions més bàsiques a partir de tres eixos d’acció educativa en els contextos escolars i familiars en les situacions més quotidianes:
Ser i sentir (identitat i valors): donar l’oportunitat i la llibertat a l’educand (en la mesura que ho permeti...