Ejercicio

(I de cop i volta) el record m’ha aparegut. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que el diumenge de matí a Combray (perquè tal dia com aquell no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quananava a dir-li bon dia a la seva habitació, la tia Léonie m’oferia després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til•la. La vista de la magdalena no m’havia recordat res abans d’haver-latastada; potser perquè, havent-ne vist sovint després, sense menjar-ne, sobre els taulells dels pastissers, la seva imatge havia abandonat aquests dies de Combray per lligar-se amb altres de més recents;potser perquè, d’aquests records abandonats tant de temps defora de la memòria, no em sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes, i també aquella de la copinyeta de pastisseria, tan grassamentsensual sota els seus plecs severs i devots, s’havien abolides, o endormiscades, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès d’assolir la consciència. Però quan, d’un vell passat, no ensobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encaramolt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record

I així quevaig haver reconegut el gust del bocí de magdalena sucada en la til•la que em donava la meva tia (encara que no sabés encara i hagués de remetre a molt més tard descobrir per què aquest record em feiatan feliç), tot d’una la vella casa grisa sobre el carrer, on era la meva habitació, va venir com un decorat de teatre a enganxar-se al petit pavelló que donava al jardí i que havien construït pels meuspares a la part de darrere (aquest llenç truncat que només havia vist fins en aquell moment); i, amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i a tota hora, la plaça on m’enviaven abans de...