El último stanislavsky

EL ÚLTIMO STANISLAVSKY
Maria Ósipovna Knébel



























  En el llibre, en general, s’expliquen els diversos sistemes que K.S. Stanislavsky va desenvolupar per tal d’ajudar a l’actor a interioritzar el personatge que ha de representar.

Trobo adequat separat aquests sistemes en cinc grups:

El primer grup és el d’introducció, els primers anàlisis,tenir clar tot allò més superficial.

Comença destacant el paper del director a l’hora d’orientar els membres del grup. Per tant, és el director el primer que ha de tenir clar tota la feina que han de fer els actors individualment i col·lectivament.
Inicialment, cal donar unes circumstàncies determinades a l’intèrpret per motivar-lo al màxim i perquè posi tota l’energia que està al seuabast.
Per Stanislavsky, és imprescindible que els primers assajos s’interpretin amb improvisacions, d’aquesta manera s’aconsegueix que els personatges vagin sorgint de manera única i personal, ja que cada persona és diferent i per tant, cada actor treballarà a partir de la seva personalitat.

Posteriorment cal tenir en compte tot el que envolta l’obra.

“Es la fabula de la obra, sus hechos,sucesos, época, tiempo y lugar, condiciones de vida, concepto como actores y directores, lo que añadimos, movimiento, puesta en escena, trajes, luz, ruidos y sonidos, todo lo que los actores tengan en cuenta durante su creación”.

D’aquesta manera s’aconsegueix que l’actor se situï en un context i situació inicial que facilita el treball que haurà de realitzar amés de tenir present tota la feinaque hi ha darrere seu.
______________________________________________________________________

Arribats a aquest punt comença el segon grup, el de reflexió. És més intel·lectual, més psicològic. Exigeix que l’actor s’impliqui absolutament en el seu personatge.

Per començar cal que, el que és fantasia sembli real i orgànic. Per assolir-ho, cal que l’actor entengui quins són els interessos,objectius, intencions, motius... que té el seu paper. Comprendre’l, per incomprensibles que siguin els seus actes, defensar-los com si fossin propis.
Un cop compresos aquests aspectes, l’actor ha de valorar els fets. És a dir, anar més enllà del text, trobar l’essència de cada paraula i extreure’n les idees reals que donen sentit a l’obra. Si no es tenen clars aquests factors, es corre el riscd’obtenir una posada en escena pobre i amb carències de sentit profund.

Posteriorment, cal tenir clara la “supertasca” del personatge. És l’objectiu que el personatge ha d’intentar assolir per sobre de tot. Encara que puguin sorgir altres objectius urgents, l’actor no pot oblidar que en té un “superior” als demés. Si no es té clar, el personatge té molts números de quedar pobre, ja que determinael seu comportament i emocions.

Molt lligat amb l’anterior, aquest punt exigeix que l’actor tingui clara l’acció transversal de l’obra, que és la que condueix les diverses emocions i petits objectius sorgits cap a la supertasca.
______________________________________________________________________

El tercer grup és el d’aproximació. Que l’actor es familiaritzi amb l’entorn (ja sigui ambels objectes com amb els companys) és imprescindible.

Un cop s’ha acabat el procés de reflexió, és aconsellable que els actors parlin entre sí, contrastant idees, opinions dels personatges, situacions, objectius urgents supertasques, etc. D’aquesta manera s’aconsegueix que el col·lectiu es pugui fer una idea més clara de la relació entre personatges.



Un cop clares aquestes relacions, elsactors han d’assajar mitjançant estudis. És a dir, primer relacionar-se amb els diversos elements que els envoltaran en escena (escenografia, vestuari...). Acte seguit, cal un treball de concentració abans de començar a assajar o sortir a escena:
“…para salir al escenario sólo como una persona y no como un artista, usted ha de saber lo siguiente: quién es, qué le ha acontecido, en qué...