el agua

IES S. Vicent Ferrer
CAS PRÀCTIC ( Suggeriments )
Text Descartes:
[...] Ja feia temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal a vegades seguir
opinions que un sap que són ben poc segures talment com si fossin indubtables, com ja
he dit abans; però, atès que aleshores desitjava dedicar-me només a la recerca de la
veritat, vaig pensar que em calia fer precisament el contrari irebutjar com a
absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més petit dubte, per tal de veure si
després d’això quedava en la meva convicció alguna cosa que fos completament
indubtable. Així, com que els sentits a vegades ens enganyen, vaig voler suposar que no
hi havia res, que fos tal com ells ens ho fan imaginar. I, com que hi ha homes que es
confonen tot raonant, fins i tot en lesmatèries més simples de la geometria, i hi cometen
paralogismes, pensant que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre,
vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments que abans havia tingut per
demostracions. I, en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts
ens poden venir també quan dormim, sense que llavors n’hi hagi cap que sigui veritat,
vaig decidirfingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit
no eren pas més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament em
vaig adonar que, mentre volia així pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo,
que ho pensava, fos alguna cosa. I, advertint que aquesta veritat, «penso, ergo
existeixo», era tan ferma i tan segura que ni totes les mésextravagants suposicions dels
escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre sense
escrúpols com el primer principi de la filosofia cercava. Després, examinant
atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia
món ni lloc on em trobés, però que no podia pas, fingir per això que jo no existís, sinó
que, al contrari, del fet mateixque pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n
derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués
cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia
cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància
tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per aexistir no
necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, es a dir,
l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més
fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de
ser tot allò que és. Després d’això, vaig considerar què es requereix en general perquè
una proposició sigui vertaderai certa; perquè, com que n’acabava de trobar una que jo
sabia que ho era, vaig pensar que havia de saber també en què consisteix aquesta
certesa
A) PREGUNTES SOBRE EL TEXT:
1) Explique l’alumne/a el significat que tenen en el text “dubte”, “ànima” i “primer
principi”.
2) Com argumenta Descartes que és una cosa que pensa? Què se’n deriva, d’aquesta
afirmació, segons l’autor?
B)DISSERTACIÓ: El criteri de veritat en Descartes.

A) 1) Explique l’alumne/a el significat que tenen en el text “dubte”, “ànima” i “primer
principi”.

Dubte: El dubte cartesià és un dubte metòdic que, a diferència de l’escèptic, s’adreça a
la recerca de veritats absolutes. Lluny de reafirmar-se en el dubte mateix, Descartes es
disposa a aplicar-lo amb la finalitat d’obtenir resultats positius. És undubte intencionat,
i per això parla de “fingir” en establir-ne els diferents nivells. Es tracta de plantejar
qualsevol motiu de dubte per tal de rebutjar-lo provisionalment. Aquesta és la primera
funció del dubte, la d’invalidar la creença en aquells coneixements adquirits
acríticament i espontània. Cal que dubtem de tot el que ens hi oferesca el més petit
motiu. Això no és aplicable a...