El amor entre pentesilea y ulises

Albert de la Hoz Bofarull
NIA 99727 – Humanitats

PENTESILEA, de Heinrich von Kleist

Es tracta d’una curiosa obra que pot tenir com a mínim dues lectures i tal vegada una tercera lectura seria una estranya mescla de les dues lectures possibles.
A la literatura en general i molt especialment a la literatura de les tres religions monoteistes nascudes a l’ombra d’Abraham la dona haestat estigmatitzada com la que serveix al dimoni i el mot vampiresa gaudeix de certa modernitat i hom pot dir doncs que Pentesilea va vampiritzar al destructor de Troia, el gran guerrer Aquil.les. Una cosa prou clara d’aquesta obra és que tot i tractar-se d’una lluita entre Pentesilea i Aquil.les el veritable protagonista és la dona perquè fins a cert punt es pot dir que Aquil.les és un personatgepla, que no evoluciona substancialment, Aquil.les és un guerrer que s’enamora com a home i com a home s’entrega a la dona que s’ha enamorat. Per altra banda hi podem fer una lectura feminista en el sentit que Pentesilea es realitza com a dona en un sentit no destructiu perquè la seva seva destrucció no és buscada, sinó accidental.
Aquesta obra és el resultat de l’onada de classicisme grec queva remoure l’atmosfera artística d’Alemanya arran de l’obra Johann Joachim Winckelmann nascut seixanta anys abans que Keist, també a Alemanya. De tota manera hem de córrer a precisar que malgrat el classicisme temàtic de Pentesilea no segueix gens ni mica allò que Winckelmann pretenia, Kleist no va fer seu el lema winclelmannià de “la noble simplicitat i la serena grandesa”, ni tampoc hi trobemharmonia ni contenció. La bellesa literària d’aquesta obra teatral, que creiem impossible de representar en un escenari teatral, encara que sigui més fàcil dur-la al cinema, deiem que la seva bellesa rau preecisament en ser tot el contrari d’una noble simplicitat i d’una serena bellesa perquè és una obra en la que el seu romanticisme escapa de totes les expectatives perquè a darrera instància elque domina no és la contenció o el seny, sinó una rauxa que és el resultat d’un amor que no té fre. L’amor és en aquesta obra precisament allò que per Erich Fromm no és pròpiament amor, sinó passió perquè perquè aquest mot ve de passivitat que és d’alguna manera la seva absència, però que en la cultura romàntica s’ha considerat la passió com el punt àlgid de l’amor i és en aquest sentit com hem devalorar l’obra de Kleist. En qualsevol cas el que és inqüestionable és que l’atractiu i la bellesa del text és que per a mostrar aquesta passió el poeta Kleist empra un llenguatge ple d’un vitalisme incendiari que té la capacitat de transportar al lector en aquestes terres ignotes de l’amor i la passió. En aquest sentit semblaria que Kleist més que influenciat per Johann Joachim Winckelmann hoestava per Friedrich Nietzsche, cosa del tot impossible perquè va néixer quan feia trenta-tres anys que Kleist havia mort, però aquest fet no treu el vitalisme encès de Pentesilea. De tota manera sí que hi veiem clarament un aspecte ben grec en aquesta obra i és el fet que per tractar-se d’una tragèdia els personatges principals són una reina i un heroi reconegut, com a les grans tragèdies deSòfocles i Eurípides, mentre que sense ser teatre també l’obre d’Homer.
Pentesilea és la reina de les amazones, que és una comunitat militar en la que només hi ha dones i que només té dret a estimar a aquell que ha vençut en el camp de batalla, aquest aspecte ens porta a un dels aspectes més durs o contradictoris de l’obra. Sabut és que nosaltres tenim l’expressió “l’estimo tant que me’l menjaria apetons” i aquesta idea és la mateixa que tenim a l’obra:
PENTESILEA: Més d’una dona,
Quan abraça l’amant, diu que l’estima
Tant i tant, que d’amor se’l menjaria

I això és just el que ha fet Pentesilea amb Aquil.les i el que ens diu després d’haver reconegut l’error tot dient: “Doncs així / va ser un error. Besades, mossegades, són...