EL BANDOLERISME
Páginas: 12 (2840 palabras)
Publicado: 26 de octubre de 2015
EL BANDOLERISME CATALÀ
Entre l’últim terç del segle XVI i el primer terç del segle XVII el món rural català es va veure trasbalsat per la violènciai la inestabilitat social. El bandolerisme va ser una de les manifestacions d’una profunda crisi que sacsejava el país. Els bandolers formaven grups més o menys grans, d’entre 20 i 100 homes, que assaltaven els combois de carruatges, els viatgers iles masies.
Aquests malfactors vivien amagats a les muntanyes, protegits per alguns pagesos i senyors. La seva procedencia social era diversa. Hi havia camperols, artesans, desvagats i membres de la petita noblesa, que lideraven els enfrontaments senyorials.
Aquests anys de crisi afectaren especialment a artesans i camperols, el qual no és d'estranyar que dins de colles bandoleres hi haguésex-paraires, ex- teixidors arruïnats, o bé gent apuntada per fer assalts de tant en tant. Aquestes crisis també afectaren a la petita noblesa (cavallers), ja que les males collites significaven una reducció de les rendes feudals.Per aquesta via podem dir que el bandolerisme també és considerat com una conseqüència de la ruïna dels cavallers de muntanya , una clar exemple seria el de Tomas de Banyuls,senyor de Nyer de 1576 a 1627, que es dedicà sovint a bandolejar.
De l'armament destaquem: el pedrenyal, l'arcabús de metxa, l'arcabús de cacera amb pany de roda, l'espasa i la daga.
Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, unadefinició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.
El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els segles XVI i XVII. La seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, deMontserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit.
El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres.
Durant els segles XVI i XVII, en especial entre1540 i el Corpus de Sang, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani. L'etapa de plenitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre elsmés coneguts. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política.
Nyerros i Cadells
Els nyerros es un dels dos bàndols en què estava dividit el bandolerisme catala a finals del segle XVI i al començament del XVII. Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells, apareix ja al segle XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les casesnobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s.XVII, que el Principat restà migpartit entre Nyerros icadells. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals i en el bandolerisme rural popular. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que...
Entre l’últim terç del segle XVI i el primer terç del segle XVII el món rural català es va veure trasbalsat per la violènciai la inestabilitat social. El bandolerisme va ser una de les manifestacions d’una profunda crisi que sacsejava el país. Els bandolers formaven grups més o menys grans, d’entre 20 i 100 homes, que assaltaven els combois de carruatges, els viatgers iles masies.
Aquests malfactors vivien amagats a les muntanyes, protegits per alguns pagesos i senyors. La seva procedencia social era diversa. Hi havia camperols, artesans, desvagats i membres de la petita noblesa, que lideraven els enfrontaments senyorials.
Aquests anys de crisi afectaren especialment a artesans i camperols, el qual no és d'estranyar que dins de colles bandoleres hi haguésex-paraires, ex- teixidors arruïnats, o bé gent apuntada per fer assalts de tant en tant. Aquestes crisis també afectaren a la petita noblesa (cavallers), ja que les males collites significaven una reducció de les rendes feudals.Per aquesta via podem dir que el bandolerisme també és considerat com una conseqüència de la ruïna dels cavallers de muntanya , una clar exemple seria el de Tomas de Banyuls,senyor de Nyer de 1576 a 1627, que es dedicà sovint a bandolejar.
De l'armament destaquem: el pedrenyal, l'arcabús de metxa, l'arcabús de cacera amb pany de roda, l'espasa i la daga.
Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, unadefinició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.
El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els segles XVI i XVII. La seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, deMontserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit.
El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres.
Durant els segles XVI i XVII, en especial entre1540 i el Corpus de Sang, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani. L'etapa de plenitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre elsmés coneguts. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política.
Nyerros i Cadells
Els nyerros es un dels dos bàndols en què estava dividit el bandolerisme catala a finals del segle XVI i al començament del XVII. Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells, apareix ja al segle XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les casesnobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s.XVII, que el Principat restà migpartit entre Nyerros icadells. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals i en el bandolerisme rural popular. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.