EL BOSC

EL BOSC

Hi havia una vegada una nena que estava passejant pel bosc. S’hi va estar allà unes quantes hores agafant flors, quant es va cansar ja volia tornar a casa i quan va mirar el seu voltant es va adonar que estava rodejada de arbres. La nena es va començar a espantar, es va sentir un silenci immens, només se sentia els arbres com es movien amb el vent. Estava tan espantada en aquell llocque es va posar a cridar per veure si la sentia algú. Jo no sé si al final la van trobar però es diu que en aquell lloc tan misteriós s´hi va trobar un cos que les arrels dels arbres se la enduien cap a dins de la terra, la van trobar al cap d’una setmana, ja estava morta, els corbs li havien arrencat trossos de pell. Una arrel li travessava al cor, es veia que havia intentat escapar d’aquellesarrels que semblaven barres de ferro de tan fortes, tenia terra a les ungles.
D’aquesta història ja en fa 200 anys que s’explica, faria el que fos per no saber-la o tan sols que no fos veritat. Però tot el contrari el besavi del pare del meu avi va veure el cos d’aquella nena, era guardaboscos. Ara encara tinc més por perquè jo visc a ni tan sols 50 metres d’aquell lloc tan esgarrifós. Jo no gosoacostar-me, a la nit si senten udols i crits de persones o de animals, ves a saber, però jo no sóc d’aquelles persones que ho volen saber.
Els meus amics, saben que visc allà al cantó, no volen venir mai a casa i posen qualsevol excusa. L’única que no té mai cap problema per venir es la meva millor amiga, sempre estem molt juntes i ella no creu en aquestes coses... Fins que un dia ho vam sentir, hovam veure i ens vam posar a cridar... vam veure com el bosc s’empassava un corb que estava posat el cim d’una branca. Estàvem molt espantades i era de nit ens vam com desorientar, vam veure la llum d’un cotxe que passava per la carretera i de seguida vam saber per on passar, vam anar corrents a casa. La meva millor amiga es va quedar a dormir, sincerament no vam dormir en tota la nit. Estàvem almenjador mirant la tele amb el volum al màxim per no sentir cap mena de soroll. Vam mirar l’hora i eren les 5 de la matinada, era super tard! al cap de mitja hora les dues ja estàvem dormint. Només vam dormir tres hores perquè els meus pares ens van despertar a les vuit.
Jo i ella, al matí, sempre anem a corre una hora per acabar de despertar-nos. I sense cap motiu les dos ens vam aturar a davantdel bosc quan tornàvem. Un silenci ens va envair. Aquell moviment dels arbres pel vent ens va fer que féssim una pas endavant, ens atreia. De cop ella em va tocar l’espatlla i em va dir: - Eh! tornem cap a casa. I de cop i volta ens vàrem torna a posar a corre cap a casa. Jo mirava com deixàvem el bosc enrere. Mentre anàvem cap allà vàrem tenir una conversa molt inquietant. No sabíem siexplicar-ho els pares i vàrem arribar a la conclusió de que no els diríem res perquè no ens creurien.
L’endemà anàvem el col·legi. La veritat es que jo anava amb bus perquè visc molt lluny d’allà. Aquell dia el color dels arbres tenia espacialment un color molt més fosc que el dia del fet. Quan vaig arribar el cole li vaig dir a la meva millor amiga, per cert que es diu Marta, i li vaig dir el que haviavist. Em va dir que no creia que volgués dir res perquè feia molt mal temps i que per això tenien aquell color perquè bufava molt el vent i estava apunt de ploure. Vaig estar tot el dia pensant en això, pensava en el que deia la Marta. La veritat és que si que va ploure moltíssim durant tot el dia. A la tornada del cole cap a casa, vaig veure que el bosc feia moltíssima por, més de que la que uspodeu imaginar. Vaig arribar a casa a les cinc i em vaig estar un quart d’hora mirant la tele que aquesta hora fan la seria que m’agrada. Per molt que pugés el volum se sentia més com plovia que pas res més. Vaig agafar el meu mòbil, vaig trucar a la Marta si volia venir a casa a mirar una pel·lícula o a fer algú per matar la tarda de pluja i com que no teníem molts de deures va venir. No vam mirar...