El cafe de la granota

Catorze narracions que recullen, amb humor i crítica social, el bategar quotidià d'una vila
inefable: Mequinensa. Un delinqüent amb malastruga, un sereno que escriu les seves memòries
en una fleca, un camp de futbol insòlit en el qual es disputen partits desaforats, una manescala
somnàmbula que canta òpera al balcó, un Sísif modern, un afeccionat a les novel·les d'intriga
amb un geni massaviu, unes forces de l'ordre d'allò més bèsties… i un vell cafè —amb una
parròquia irònica, un rom infame i una cotorra procaç—.

Jesús Moncada

El Cafè de la Granota
ePUB v1.0
Raticulina 01.10.13

Títol original: El Cafè de la Granota
Autor: Jesús Moncada
Any de 1a. publicació en idioma original: 1986
Disseny de portada: Edicions 62
Editor digital: Raticulina (v1.0)
ePUBCat baser1.2
www.epubcat.net

Un barril de sabó moll

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a
La Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra. Tinc present que les dones ja
passaven amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del
riu retrunyien les càrregues dedinamita que feien petar al migdia… Uns núvols d'estalzí baixaven per
l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè
pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la
polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els
nervis.
El Llampec,un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret,
i la tripulació —el patró i tres peons— descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix
a la matinada. De sabó moll, a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho
feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs dela ribera
de l'Ebre. Durant la descàrrega, van haver-hi renecs i batusses, igual que sempre. No cal que et digui,
n'ets tip de veure-ho, que baixar un barril de la borda d'un llaüt al molló per un tauló que amb prou
feines fa un pam d'amplària és feina que requereix molta traça. Tanmateix, a la fi, després d'estar a
punt barril i llaüters de fer un capbussó, per causa de la badada d'un peó queli deien Xinxeu, la
mercaderia va arribar a terra sense més tràfecs.
—Tu, desgraciat —digué aleshores el Pere Camps, el patró, al Florenci, un dels peons—. Ja pots
començar a fer via amb el barril cap a la botiga d'Adelaida. I no t'hi adormis, o t'esllomaré. Així que,
si no vols rebre, espavila't!
Encara que jo no hi era, sé de bona font que aquestes van ser les paraules. El Pere Camps erauna
persona violenta, aspra, que traspuava mala fel. Ningú no volia navegar amb ell i els que ho feien;
perquè no els quedava altre déu, ballaven de coroneta; no els estalviava escarnis ni batusses, i allò no
estava miqueta de bé. Si hagués pogut presumir de patró fi, de la categoria, posem per cas, de Toni Pit
d'Estopa, del vell Gòdia o, per no enlairar-nos tant, de Silvestre Nicolau, encara!D'aquells mestres,
que podien servar un llaüt de la vila fins a mar amb els ulls tancats, s'aguantava el que calia. Eren gent
de molt senderi; quan et clavaven una catxamona ho feien pel teu bé. El Camps, però, no els arribava
ni al serrell de la faixa. No es podien comptar les vegades que s'havia amallat ni el carbó que havia
arribat a malmetre per aquell riu de Déu. Jo sempre he pensat que lamala lluna li venia de l'enveja
que se'l menjava. I ho pagaven els peons. Ara, amb el pobre Florenci en feia un gra massa, s'hi xalava.
Llàstima que el Florenci no hagués tingut la sang més calenta! Si li hagués posat al pit la punta de
ferro del pal de barrejar, com va fer el Jaume Sama el dia que en va tenir fins al cabell més alt, del
Pere Camps, l'hauria acollonit, guaita qui t'ho diu!...