El Cafè de la Marina


EL CAFÈ DE LA MARINA
De Josep m. De sagarrA
1. VIDA I OBRA
Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser un dels més notables cronistes del seu temps. Va ser un articulista brillant i va destacar en la traducció, la novel·la, la poesia i, sobretot, el teatre. Un dels grans mèrits de Sagarra va ser que va saber connectar amb el públic.

Josep Maria de Sagarra era fill d’una nissaga depropietaris rurals d’origen aristocràtic que, amb les vaques magres, s’instal·la a ciutat. L’escriptor va créixer al domicili que la família tenia al carrer Mercaders i va transcórrer la infància entre la biblioteca del vell casalot i els jesuïtes del carrer Casp, on va estudiar batxillerat. La vocació literària se li va despertar a una edat precoç: no tenia ni deu anys que ja escrivia versos irepresentava comèdies davant dels familiars.
El jove Sagarra va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i aviat va demostrar que tenia una gran habilitat per fer bones amistats. A la Facultat i a l’Ateneu Barcelonès, es va envoltar dels intel·lectuals d’aquella època, com Carles Riba, Elias Rogent o els germans Duran i Reynals. El 1913 va guanyar l’Englatina d’Or en els Jocs Florals de Barcelona i unany després va publicar el Primer llibre de poemes.
A l’escriptor l’esperava un futur brillant i força convencional. El 1916 va ingressar a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid per iniciar-se en la carrera diplomàtica. No obstant això, el verí de les lletres ja havia fet efecte i va abandonar la carrera per dedicar-se de ple a la literatura. Sagarra, però, no havia malgastat el temps aMadrid. Va fer amistat amb importants figures de les lletres i la política del moment. Gràcies a Ortega y Gasset va començar la carrera com a periodista a Berlín, on, a partir del 1918, va fer de corresponsal per al diari madrileny ‘El Sol’. Aquell mateix any es va iniciar com a autor dramàtic amb l’estrena al Romea de Rondalla d’esparvers.

Va ser el tret de sortida d’una carrera prolífica. Finsa la Guerra Civil, Sagarra va alternar les col·laboracions periodístiques amb el teatre, la poesia i la narrativa en prosa. Amb el temps va esdevenir, gràcies en bona part al teatre, un mite popular. Les seves obres destil·laven una gran dosi de costumisme històric i les protagonitzaven personatges típics, a cavall entre els segles XVIII i XIX, que tenien a veure amb els orígens i la mitologiafamiliar: pubilles i hereus, amos i criats, hostaleres... Les obres més conegudes van ser La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931) i El Cafè de la Marina (1933). Paral·lelament va crear alguna de les revistes més famoses del Paral·lel, com ‘Charivari’.

Després de la Guerra Civil, mai res tornaria a ser igual. Amb el conflicte bèl·lic i la victòria dels feixistes, va desaparèixerla Barcelona que coneixia l’autor, aquella ciutat que protagonitzava bona part de la seva obra. A partir d’aquell moment, Sagarra se sentia insegur cada vegada que agafava la ploma. Finalment, va marxar a París, on es va casar, i va emprendre un viatge per la Polinèsia que va durar vuit mesos. A la tornada, va continuar el breu exili a França, on va néixer el seu fill Joan, per tornar a Barcelonal’any 1940. El 1941 va acabar la traducció de la Divina comèdia i va començar amb l’obra de Shakespeare, que es va convertir en la principal ocupació.
No obstant això, Sagarra havia fet un gir cap a l’existencialisme i no aconseguia aquella connexió que, abans del 1936, l’havia catapultat a la fama. L’escriptor va decidir tornar a l’estil de sempre per reconquistar els fidels amb dues obres d’èxit:L’hereu i la forastera (1949) i La ferida lluminosa (1954). Va tornar a l’activitat periodística i va publicar a ‘Destino’ i ‘La Vanguardia Española’. El 1954 va publicar Memòries, un cant elegíac en primera persona d’un temps passat que mai més tornaria, en què insistia un cop més en la interpretació personal de la realitat, que tants èxits li havia reportat. Va morir el 27 de setembre de...