El Caracter Fetichista Y Adorno

Theodor W. Adorno: “Sobre el carácter fetichista en la música y la regresión del oído”. Disonancias, cap. 1. Madrid: Rialp (1966)

En aquest text, Theodor W. Adorno ens parla de com ambel pas del temps, la consciència musical de cada època ja no té cap relació amb el gust personal. Ja no podem utilitzar els termes de satisfacció i insatisfacció per parlar de la música, jaque aquests han estat substituïts pel reconeixement, la fama, el prestigi… Això provoca que no podem escollir un èxit musical en detriment d’uns altres. Amb tot això, Adorno compara la músicaamb una cosa que es converteix en mercaderia. Al fer-ho, la música es cosifica i es perden els valor i les qualitats. Igual que ens explicava Marx, el valor d’ús i el valor de canvi: lamúsica comença a ser un valor d’ús amb qualitats determinades i personals, però amb el pas de la història, es converteixen en valor de canvi, al perdre aquestes qualitats i convertir-les enquantitats. Aquest canvi ve potenciat pel capitalisme al produir en massa, fins i tot, la música. Comparteixo la opinió d’Adorno quan diu que la música ha patit una conversió. La música, al’actualitat, s’ha convertit en un fetitxe comercial i cultural. Tots els músics d’avui dia van condicionats al valor de canvi, al qual correspon al màrqueting. Així, la societat va condicionadasempre per la música que més ven i, per tant, la que més sona. D’aquesta manera, les empreses musicals aconsegueixen més diners per tal de subjectar una societat capitalisma com l’avui dia.Tot i això, la visió general de Theodor W. Adorno pot resultar un tant pessimista als ulls dels lectors perquè presenta la música com a mercaderia que no produeix cap sensació al oient.Marta Masip Sánchez Professor: Pau De Solà-Morales 26/09/2012

You created this PDF from an application that is not licensed to print to novaPDF printer (http://www.novapdf.com)