El Carlismo(En Català)

EL CARLISME
1.Presentació:
El carlisme és un moviment polític tradicionalista i legitimista de caràcter antiliberal i contra-revolucionari wue va sorgir a Espanya al segle XIX, que pretenia en els seus orígens la continuació de l'Antic Règim i el regnat de Carles Maria Isidre, germà del rei Ferran VII.

2.Origen:
Va sorgir al voltant de 1830. Ferran VII s'havia casat quatre vegadessense tindre descendèn-cia, de manera que Carles MªIsidre era el successor al tron, però finalment la reina Mª Cristina es va que dar embarassada i llavors el rei promulgar la Pragmàtica Sanció per tal que si tenia una filla aquesta pogués regnar, i així revocar la llei sàlica que ho impedia. Així Carles MªIsidre quedava excluït d'accedir al tron espanyol. En néixer la futura Isabel II, va serproclamada hereva legítima, generant malestar entre els partidaris de Carles MªIsidre coneguts com a “carlins”. La situació es va radicalitzar amb els anomenats “successos de la Granja” on, en una crisi de salut transitòria del rei, l'obligaren a derrogar la Pragmàtica Sanció, però en quan es va recuperar la reinstaurà. Quan el 1833 morí el rei Ferran VII, degut a que Isabel era menor d'edat, lareina MªCristina exercí de regent i l'envoltà de liberals, i, al mateix temps, Carles es proclamà rei i es disposà a preparar un exèrcit per rebel·lar-se.

3.Programa ideològic:
El carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal. Sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” defensaven la legitimitat dinàstica de Carles MªIsidre, la monarquia absoluta, la preeminència social del'Església, el manteniment de l'Antic Règim i la conservació d'un sistema foral particularista.

4.Bases socials:
Els sectors que recolzaren el carlisme foren membres del clero, bona part de la noblesa rural, i una àmplia base social pagesa empobrida, arruïnada i temerosa de perdre les seves terres davant les reformes liberals. Els carlins agafaren força a les zones rurals del País Basc, Navarra ipart de Catalunya, Aragó i València. El moviment carlí es va estendre principal ment a les zones rurals, ja que, a les ciutats es trobaven els partidaris de les reformes liberals-burgeses, sorgides de la Revolució francesa i de la Revolució industrial, que havien començat a reorganitzar la societat, especialment de les classes poplulars. A més, a nivell exterior comptaven amb el suport deRússia, Prúsia i Àustria, que li enviaren diners i armes, mentre que Isabel II era recolzada per Gran Bretanya, França i Portugal, partidaries de la implantació d'un liberalisme moderat a Espanya.

5.Conflictes carlins:
*La primera guerra carlina (1833-1840):
Els carlins inicialment no comptaren amb un exèrcit regular, així que s'organitzaren en escamots que actuaven mitjançant el métode de lesguerrilles. Aquests escamots carlins anaren sorgint el 1833 per gran part del territori espanyol, però el focus més important es situaren a les zones muntanyoses de navarra i del País Basc, als Pirineus catalans, el nord de Castelló, el Baix aragó i les comarques catalanes de l'Ebre.
El conflicte armat es va dur a terme en dues grans etapes ben diferenciades:
-La primera etapa(1833-1835),iniciada després de l'aixecament carlí a Talavera de la Reina l'octubre del 1833, es caracteritzà per l'estabilització de la guerra a la zona nord i pels trimfs carlins, tot i que no aconseguiren mai conquerir una ciutat important. La insurrecció va tindre lloc el 1834 quan el pretendent Carles va retornar del seu refugi a Gran Bretanya i es va instal·lar a Navarra, on va crear un Estat paral·lel,amb la seva cort, el seu govern i el seu exèrcit. El comandant de les tropes del nord, el general Zumalacárregui, va aconseguir organitzar un exèrcit que li va permetre conquerir Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, però va fracassar en la lluita a Bilbao on va trobar la mort (1835), deixant així als carlins sense el seu millor estratega.
A la zona del llevant, la insurrecció carlina es va...