El Català

El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra i a la ciutat de l'Alguer) o valencià (denominació oficial al País Valencià) és una llengua romànica parlada per més d'onzemilions de persones[1] a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa deSardenya), la Catalunya del Nord[2] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.[3][4] Té 11.530.160 parlants;[1] el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i13.529.127 d'habitants (2009),[5] inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durantl'edat antiga.
La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra iPoc, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a lapronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes.
El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament ambl'alguerès, es divideixen en fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entreaquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.
El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, toti que és molt propera a l'occità, amb qui comparteix origen i el grup occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del...