El crit de la Carol













EL CRIT DE LA CAROL












Aquest conte va dedicat als alumnes que han sabut reaccionar positivament a les meves incansables crides a desvetllar els seus esperits adormits.

La Carol estava cansada que el seu professor li digués sempre (a ella i als seus companys) que la vida no era deixar-se portar, sinó que l’havia de viure de manera conscient isabent què volia fer amb ella.
Ja estava cansada! Només tenia 12 anys! I els nois i noies de la seva edat es divertien a la seva manera. Els agradava sentir-se ja grans: havien començat l’ESO a l’institut! Els agradava anar amb la seva colla i passar-s’ho bé rient les gràcies d’uns i d’altres. Començaven a sentir-se atrets o atretes per alguna noia o algun noi especial i, tenien tantes ganes de jugari de quedar amb els amics!
Què volia dir créixer si no?
Però per a aquell professor, semblava que això no era suficient. I ara! Sempre estava amb la mateixa “cançoneta”:
- “Vosaltres esteu en constant moviment, en constant creixement, però aquesta evolució no sempre és a més, no sempre és per millorar. De vegades retrocedim. De vegades ens estanquem. De vegades dubtem... És com un moviment enespiral: sempre avança, mai està en el mateix lloc, però no sempre va cap endavant. I malgrat tot, evoluciona fent l’espiral més gran. El gran perill, però, és voler aturar-nos, voler posar fi a aquest moviment. I, sabeu què passa llavors? Doncs, sí! Que ens convertim en cargols!”
I mentre deia aquestes paraules anava dibuixant una espiral, la qual acabava tancant convertint-se en una perfectaclosca de cargol, a la que ràpidament hi havia afegit amb un àgil traç el cos i les banyes.
A mesura que la Carol hi pensava s’anava accelerant:
- “No! Jo no sóc un cargol. No vull sentir més al pesat del professor! Avui no vull anar a l’insti!”
Riiinnnggg!!!
Un soroll agut, quasi estrident li va fer sortir dels seus pensaments.
Ufff!!! Semblava que tot havia estat un mal somni! Sí, era certque el professor els havia repetit alguna que altra vegada aquesta reflexió per parlar dels valors i que no havien de deixar-se endur en la seva vida per la rutina o l’avorriment, però no era per tant! O sí? No, què va! Què s’havia pensat aquest “paio”, els adolescents sabem viure la vida a la nostra manera, de forma divertida, immediata, agosarada de vegades, però en sabem viure, pensava laCarol...
Capficada encara en aquests pensaments, la Carol es va intentar aixecar i, de sobte, va caure del llit:
- “Què passa?” - va exclamar- “Pe, però... Què és això?”
Va ser en aquell moment quan es va adonar que el seu cos era diferent. Les seves cames i braços havien desaparegut, la seva pell era viscosa i molt flexible, plena de babes i d’un color amarronat... I alguna cosa li feia mal al’esquena, la trobava molt pesada, no podia fer moviments bruscos...
- “Pe, però què és això?” - va tornar a dir- “Què, què m’ha passat?”
I va ser llavors quan se li va encendre una llumeneta al cap:
- “Socors!!! M’he convertit en un cargol! Com puc anar ara a l’insti? Com puc sortir de casa? I què diran els meus pares? I què diran les meves amigues? Socors!!!”
Imperceptiblement havia començat aplorar. Un plor suau i contingut a l’inici, però que ràpidament es va convertir en uns crits desesperats de ràbia, d’impotència i d’incomprensió. No! No volia ser un cargol! Volia ser ella, la Carol, una noia alegre i divertida de dotze anys.
Però ara que ho pensava, no feia ni cinc minuts que havia dit que no volia plantejar-se el que havia de fer amb la seva vida, que no volia que ningú li diguésque havia de madurar. Ella no havia de pensar en res d’això. I mira per on ara s’havia convertit en allò que no volia!
Què podia fer? La veritat és que no en tenia ni idea. Potser el seu cervell també s’havia convertit en el petit cervell d’un cargol...
L’única sortida “raonable” semblava que era la de continuar cridant. Això que li acabava de passar a ella era un “sense sentit” i una...