El darrer discurs
Páginas: 3 (672 palabras)
Publicado: 6 de diciembre de 2011
El darrer discurs
Em sap greu, però no vull ser emperador. No és el meu ofici. No pretenc governar ni
conquerir ningú. M’agradaria ajudar – si fos possible – jueus i gentils, negres i blancs.
Totsdesitgem ajudar-nos. Els humans som així. Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-los desgraciats. Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per atots. La terra, que és generosa i rica, pot subvenir totes les necessitats.
El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben
perdut. La cobdíciaenverinà l’ànima dels homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens està fent avançar al pas de l’oca cap a la misèria i la mort. Hem creat l’època de la
velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. Lamàquina, que produeix abundor, ens ha deixat en
la penúria. Els coneixements ens han fet escèptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells
i cruels. Pensem massa i sentim ben poc. No ens calenmàquines, ens cal humanitat. No ens
cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la vida és violència i tot es va
perdent.
L’aviació i la ràdio ens acostaren més. Lanaturalesa d’aquests ginys és una crida ben
clara a la bondat de l’home... una crida a la fraternitat universal... a la unió de tots
nosaltres. En aquests moments la meva veu arriba a milions de personesarreu del món... milions de desesperats, homes, dones, nens..., víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents. A aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!”. Ladesgràcia que ha caigut damunt nostre no és més que el producte de la cobdícia agonitzant... de l’amargor d’homes que temem l’avenç del progrés humà. Els homes que odien desapareixeran, els dictadorscauran i els poder que arravataren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats... que us...
Em sap greu, però no vull ser emperador. No és el meu ofici. No pretenc governar ni
conquerir ningú. M’agradaria ajudar – si fos possible – jueus i gentils, negres i blancs.
Totsdesitgem ajudar-nos. Els humans som així. Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-los desgraciats. Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per atots. La terra, que és generosa i rica, pot subvenir totes les necessitats.
El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben
perdut. La cobdíciaenverinà l’ànima dels homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens està fent avançar al pas de l’oca cap a la misèria i la mort. Hem creat l’època de la
velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. Lamàquina, que produeix abundor, ens ha deixat en
la penúria. Els coneixements ens han fet escèptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells
i cruels. Pensem massa i sentim ben poc. No ens calenmàquines, ens cal humanitat. No ens
cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la vida és violència i tot es va
perdent.
L’aviació i la ràdio ens acostaren més. Lanaturalesa d’aquests ginys és una crida ben
clara a la bondat de l’home... una crida a la fraternitat universal... a la unió de tots
nosaltres. En aquests moments la meva veu arriba a milions de personesarreu del món... milions de desesperats, homes, dones, nens..., víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents. A aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!”. Ladesgràcia que ha caigut damunt nostre no és més que el producte de la cobdícia agonitzant... de l’amargor d’homes que temem l’avenç del progrés humà. Els homes que odien desapareixeran, els dictadorscauran i els poder que arravataren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats... que us...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.