El discurs del metode

EL DISCURS DEL MÈTODE – Descartes.
I. LÍNIES PRINCIPALS DEL PENSAMENT CARTESIÀ.
I.1. El racionalisme cartesià.Es considera Descartes com el iniciador de la filosofia moderna. R.Descartes, va nàixer en La Haye, poble de l’antiga província francesa de Turena, el 31 de març de 1596. Procedent
d’una família burgesa, va estudiar en La Flèche, col·legi jesuïta on va ser educat en la filosofiaescolàstica –tradició aristotèlica i medieval. Es mostra desencantat amb els ensenyaments rebuts, a pesar, como ell mateix va expressar en el Discurs del mètode, de tenir excel·lents professors. Cal dir, però, que va criticar la tradició escolàstica -per estar plena de prejudicis – fent servir la terminologia de la escola.
Descartes veu la necessitat de reconstruir tot l’edifici del saber, posar-li unabase ferma, sense recórrer a cap altra autoritat que no fos la raó mateixa. Per “racionalisme”, en el s. XVII, se entenia, fonamentalment, la doctrina d’aquells que reconeixen com a font de coneixement la raó i no la revelació o la fe. Si donem al terme un sentit filosòfic més precís, podríem caracteritzar-lo de la següent manera:
1) Preocupació metodològica. L’ ideal deductiu. L’atracció cap ala matemàtica va dominar el segle XVII, sent Descartes un clar exponent d’aquesta. No es tractava d’extraure de la matemàtica un mètode que pogués ser aplicat a
disciplines distintes. Descartes tenia una concepció unitària del saber: “Totes les Ciències no són més que la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa, encara que aplicada a objectes diferents…”, exposa en las Regles per a ladirecció de l’ esperit. Descartes considerava que les distintes ciències formaven una espècie d’unitat orgànica. La saviesa humana és una
perquè també la raó és única, encara que aquesta siga aplicada a àmbits distints. Si la Filosofia és com un arbre, l’arbre de la saviesa, aleshores la Metafísica és l’arrel, la Física és el tronc, i les branques es redueixen a tres de les ciències principals: lamedicina, la mecànica i la moral. El
mètode matemàtic resultava ser el més idoni per al saber humà, per tant, la metafísica havia de fer-lo seu si havia de constituir una base segura i ferma sobre la qual s’elevés l’edifici del saber. Ara bé, no es tractava d’usurpar el mètode a la matemàtica vulgar, sinó que era el mètode al qual la mateixa matemàtica s’havia de sotmetre. Descartes, en unprincipi es va sentir atret per
les matemàtiques aplicades (va estudiar l’acceleració de la caiguda dels cossos, fenòmens sobre la pressió de líquids, les lleis de refracció…) i les seues investigacions tendiren, al igual que les de Kepler i Galileu, a l’expressió matemàtica de les lleis de la naturalesa. En canvi, es va inclinar de seguida per una idea ben distinta: la d’una matemàtica universal, noreferida ja a
xifres, astres, sons, etc., sinó a aquella que s’ocupa de l’ordre (el qual fa que del coneixement d’un terme es puga seguir necessàriament el d’altre) i la mesura (segons la qual els objectes es relacionen entre si gràcies a que formen part d’una mateixa unitat). En la seua Geometria explicava que quan es coneixen els primers termes d’una progressió matemàtica, resultava fàcildeterminar-ne la resta. La progressió consistia, precisament, en una sèrie de termes ordenats de manera que el següent depengués del anterior. En aquest sentit hem d’entendre la necessitat cartesiana de procedir ordenadament.
¿Per què Descartes renuncia al sil·logisme aristotèlic, si aquest és també un mètode d’ordre? El sil·logisme és una forma de raonament que consta de dues premisses i unaconclusió. Les premisses es consideraven veritats establertes i d’aquestes se extreia una nova veritat abans desconeguda: la conclusió. Durant l’Edat Mitjana, als principis generals s’arribava mitjançant la fe-revelació, o bé es recolzaven en l’autoritat aristotèlica o de l’Esglèsia. Cal dir, però, que
l’autoritat aristotèlico-escolàstica, una vegada va entrar en crisis durant el Renaixement, ja no...