EL GAT SOTA LA PLUJA

Ernest Hemingway

EL GAT SOTA LA PLUJA (1920)

Eren els dos únics nord-americans que s’allotjaven a l’hotel. No coneixien cap de les persones que
topaven a l’escala quan anaven a l’habitació o en venien. La seva cambra era al segon pis, de cara al mar.
També donava als jardinets i al monument commemoratiu de la guerra. Als jardinets hi havia enormes
palmeres i bancs pintats de verd. Quan feia bontemps, sempre hi havia algun pintor amb el seu cavallet.
Als artistes els agradaven les formes que adquirien les palmeres i els colors brillants del hotels que es
dreçaven de cara als jardinets i el mar. Els italians venien de molt lluny per veure el monument a la guerra.
Era de bronze i lluïa sota la pluja. Ara plovia. La pluja degotava de les altes palmeres. Als camins de grava,
l’aigua hiformava tolls. Les onades trencaven en una llarga extensió sota la pluja, es retiraven platja avall
per retornar i rompre de bell nou en una llarga extensió sota la pluja. Els automòbils de la plaça on s’alçava
el monument se n’havien anat. A l’altra banda de la plaça, un cambrer contemplava la plaça deserta des de
l’entrada d’un cafè.
L’esposa nord-americana era a la finestra guaitant el carrer. Asota mateix de la finestra, un gat s’estava
arraulit sota d’una de les verdes taules. El gat mirava de fer-se una bola tan compacta com li era possible
per tal de no mullar-se amb els esquitxos de l’aigua que degotava de la taula.
- Me'n vaig a baix a buscar aquell gatet – digué l’esposa nord-americana.
- Ja hi aniré jo – s’oferí el seu marit del llit estant.
- No; jo l’agafaré. El pobre mixetprocura de no mullar-se amagat sota la taula.
El marit va continuar llegint, arrepapat sobre els dos coixins als peus del llit.
- No et mullis – va dir.
La dona baixà al vestíbul, i l’amo de l’hotel es va aixecar i li féu una reverència quan ella passà per davant
el despatx. Tenia l’escriptori a l’altre cap del despatx. Era un home d’edat i molt alt.
- Il piove – digué la dona.
Li agradava, l’hoteler.- Si, si signora, bruto tempo. Fa molt mal temps.
Es quedà dret darrere l'escriptori a l’altre cap de la penombrosa estança. A la dona li agradava. Li agradava
la severitat mortal amb que acollia qualsevol queixa. Li agradava la seva dignitat. Li agradava la manera com
s’esforçava per servir-la. Li agradava la forma com assumia el seu paper d’hoteler. Li agradava el seu rostre
vell i feixuc, i lesseves enormes mans.
Tot pensant que li agradava, obrí la porta i va guaitar cap al carrer. Plovia més fort. Un home amb
impermeable travessava la plaça en direcció al cafè. El gat era cap a la dreta. Potser podria anar-hi per sota
els tendals. Mentre era a l’entrada, un paraigua es va obrir al seu darrere. Era la cambrera que els feia
l’habitació.
- No s’ha de mullar – digué en italià, somrient.És clar, l’havia enviada l’hoteler.
Amb la cambrera sostenint el paraigua sobre ella, va recórrer la sendera de grava fins a arribar sota la
finestra de la seva habitació. La taula era allà, verda i brillant per la pluja, però el gat havia desaparegut. De
sobte es va sentir decebuda. La cambrera va alçar el cap per mirar-la.
- Ha perduto qualque cosa, signora?
- Hi havia un gat – digué la noianord-americana.
- Un gat?
- Sí, il gatto.
- Un gat? – repetí la cambrera, rient - ¿Un gat amb aquesta pluja?
- Sí – va respondre ella -, sota la taula. – I tot seguit -: Oh, tenia tantes ganes de tenir-lo! Volia un gatet.
Quan enraonava en anglès, la cara de la cambrera es posava tensa.
- Vingui, signora – va dir -. Hem d’entrar. Es posarà com una sopa.
- Suposo que sí – féu la nord-americana.Tornaren a enfilar la sendera de grava, i ella va traspassar el llindar de la porta. La cambrera es va quedar
a fora per plegar el paraigua. Quan la nord-americana passà per davant l’oficina, el padrone la saludà
cortesament amb el cap, des de l’escriptori estant. La noia va sentir que se li feia un nus molt petit i molt
estret a dintre seu. El padrone la feia sentir molt petita i alhora verament...