El hombre en busca de sentido

Fase 1, “Internament al camp”
Tota la primera fase es un schock. Viatjaven uns 1500 homes en un tren que els hi duia a Auschwitz, el camp de concentració. Ells creien que serien destinats a una fàbrica però se’ls hi va paralitzar el cor quan van veure el cartell de l’estació on feia parada el tren. En arribar els encarregats de donar-los-hi la benvinguda era un grup especial de presoners quefeien les funcions de comitè de benvinguda, parlaven moltes llengües i semblaven ben alimentats. En psicologia, hi ha un estat d'ànim anomenat "La il•lusió de l'indult" en què el condemnat a mort a punt de morir, concep la il•lusió en la que seria indultat. Per això els presoners que arribaven van pensar que podrien compartir la seva situació.
Es van posar en dues fileres, homes i dones. Era laprimera selecció. Els oficials movien la mà d’esquerra a dreta: Dreta volia dir treballs forçats i esquerra volia dir que es considerava que ja no servien per a treballar al camp. Anirien directes a les cambres de gas.
Van esperar a un porxo i els oficials els hi van fer entregar tots els seus objectes de valor, els hi van treure absolutament tot. Desprès, en el moment de la desinfecció elsafaitaren tot el cos i els hi van donar una pastilla de sabó. Després a la dutxa a tots els presoners els va embragar un humor macabre donada la situació. No tenien res a perdre. Tenien molta curiositat per saber que passaria a continuació, una curiositat que sol aparèixer davant de circumstancies estranyes.
El desesperat de la situació, l’amenaça de mort, la proximitat de la mort d’altres aconseguiaque a casi tots se’ls hi passes pel cap “llançar-se contra el filat”. Un amic d’en Frankl els hi va donar uns consells, com el de afaitar-se a diari costi el que costi per semblar mes joves i aparentar capaçitat de treball. Ja que els que semblaven malalts eren els que probablement anirien a la cambra de gas. A aquests últims se’ls anomenava musulmans, per la postura que tenien que a certadistancia recordava als àrabs en oració.

Fase 2, "La vida al camp"
Les reaccions citades anteriorment canviaven als pocs dies, la segona fase era una fase d’apatia, era un mecanisme de defensa necessari, ja que el presoner oblidava tot dolor i sofriment i se centrava en un únic objectiu, el de conservar la vida pròpia i la d'altres companys. Altres sensacions com la de nostàlgia per la seva terra ila família també eren presents en aquesta fase.
Els desitjos més primitius dels presoners, com menjar, un bany calent, cigarrets, etc. es feien veure en els seus somnis. En una ocasió, Frankl pretenia despertar a un company que estava tenint un malson. Però al final no ho va fer perquè per molt horrible que fos el malson sempre seria millor que la realitat en el camp.
La desnutrició que patienprovocava que no tinguessin desig sexual. Els presoners portaven una profunda vida espiritual.
Frankl va tenir sort i el van traslladar a l’exterior, a les cuines i desprès es va presentar voluntari per exercir tasques sanitàries en un camp de malalts de tifus.
El presoner no tenia ocasió d’estar assoles ja que vivien en una societat comunitària imposada. Frankl va trobar la solitud que anhelavaquan el van traslladar a un camp de repòs.
El canibalisme va fer aparició just fa Frankl va ser destinat a un altre camp. Frankl relaciona aquest fet amb el relat de "Mort a Teheran". On un persa ric va sorprendre un jove criat seu intentant robar un cavall. El persa el va sorprendre i li pregunto perquè ho feia. Aquest li contesto perquè se li havia aparegut la mort i l'havia amenaçat. El persaràpidament li va donar dos cavalls i ho mano cap a Teheran. Poc després l'amo es va trobar amb la mort i li va preguntar perquè havia amenaçat el seu criat, al que la mort va contestar "No ho vaig amenaçar, només vaig mostrar la meva sorpresa al veure-ho aquí quan els meus plans eren veure'l a Teheran aquesta nit."
Els presoners temien prendre qualsevol tipus de decisió i desitjaven que el...