EL JAINISME

El jainisme (en sànscrit ) és una tradició religiosa o camí espiritual molt antiga que va viure una forta embranzida al segle VI aC, amb Vardhamana Jnatiputra o Nataputta Mahavira (599 aC - 527 aC), dit Jina (victoriós), d'on prové el mot "jainisme". Es tracta d'una tradició nastika (no teista) i que no reconeix l'autoritat dels textos Veda ni dels brahmans. Juntament amb l'hinduisme i elbudisme, és una de les tres tradicions religioses més antigues de l'Índia encara en existència.[1]
Té uns quatre milions de creients, principalment a l'Índia, sent la setena en nombre de fidels entre les tradicions religioses del país (un 0,4% de la població). En l'actualitat, el jainisme és present a l'Índia oriental (Bengala), centre occidental (Rajasthan, Maharashtra i Gujarat) i meridional(Karnataka). Tot i que els jainistes apareixen disseminats en altres parts de l'Índia, les grans comunitats jaines s'aglutinen en aquestes regions. La recent migració d'indis a altres països, principalment de parla anglesa ha estès la seva pràctica a moltes nacions de la Commonwealth i als Estats Units. Malgrat no hi ha estadístiques exactes s'estima que són al voltant de 100.000 els seguidors deljainisme a fora de l'Índia.[1]
Encara què els jainistes només representen una part petita de la població india, tenen un pes econòmic i social molt important; bona part de la banca, la joieria i la industria editorial índia és a les seves mans.[2] Probalbement l'àmbit en que el jainisme assoleix més influència sigui el cultural. Ha fet importants contribucions a la filosofia índia i la lògica, l'art il'arquitectura, les matemàtiques, l'astronomia i l'astrologia i la literatura.[1] Va ser clau pel desenvolupament de l'art índic i també fou molt important l'aportació de sàvies i savis jainistes a la literatura de diverses llengües del continenet índic, com la llengua kannada, la guajarati, la marathi i especialment la llengua tàmil,on és famós Kural del poeta Tiruvalluvar conegut per tots elshabitants del sud de l'Índia.[3] En l'aspecte polític és remarcable que Mohandas Gandhi era un simpatitzant d'aquesta religió.

Orígens

Originari del subcontinent indi, el jainisme, o més apropiadament el dharma jainista, prové probablement de corrents iòguics i ascètics del Nord de l'Índia. Encara que no es coneix bé l'origen del jainisme, per molts dels seus seguidors és una de les religionsmés antigues, perquè els seus orígens prehistòrics datarien d'abans del 3000 aC i dels inicis de la cultura índica del riu Indus. Al Matsya Purāna (24, 47) s'esmenta el jina-dharma, la doctrina dels jainistes. Junt amb el budisme, el jainisme va ser fonnamental en la configuració de la cultura iòguica i de renuncia que genericament es va anomenar sramànica.
El jainisme s'ha desenvolupathistoricament amb les tradicions de l'hinduisme i el budisme en una relació a voltes de germanor a voltes de rivalitat. El jainisme juntament amb el budisme va desenvolupar una crítica al bramanisme, al seu ritualisme i sacrifici d'animals, a l'autoritat dels vedes i dels bramans. A diferencia del budisme que va desapareixer del continent indi, el jainisme va poder mantenir al seva identitat, probablementpel pes d'una comunitat monacal i laica ben conformada i molt relacionada amb el comerç i també per cert grau d'hinduïtzació.[3]
El jainisme és excepcional en el fet que al llarg de la seva història mai ha transigit en el concepte de la no violència ni en el principi ni en la pràctica. Sosté que la no violència és la suprema religió (ahimsa Paramo-dharma) i ha insistit en la seva observança enpensament, paraula i acció a nivell individual i social. El text sagrat Tattvartha Sutra ho resumeix amb la frase parasparopagraho jivanam (tota la vida se sustenta mútuament). També Mahavira a Acaranga,(4 / 23)diu:No matis a cap ésser viu. No tractis de governar-los.

Teologia
Els principals conceptes del jainisme són els d’ahimsa (no-violència) i el de karma. Consideren l'univers com quelcom...