El krausisme

1. EL KRAUSISME

Segons la definició que ens dóna la R.A.E. en la seua última edició, el krausisme és un sistema filosòfic ideat per l'alemany Friedrich Krause a principis del segle XIX. Es fonamenta en una conciliació entre el teisme i el panteisme, segons la qual Déu, sense ésser el món ni estar-ne fora, el conté en si mateix i alhora el transcendeix .
Ara bé, mésenllà de la definició científica que dóna el diccionari, cal mirar mes enllà, al context històric, per a comprendre el significat que va tenir a Espanya el krausisme.
El krausisme no va ser un simple repertori d'idees abstractes, ni tampoc un cercle intel·lectual fàcilment classificable en els rígids motles d'una escola filosòfica. Cal considerar-lo més aviat com un ric i dilatatmoviment humanista, que va tenir la virtut de deixar clarejar amb certa nitidesa el vell reformisme espanyol, d'inequívoc arrelam cristià. Allò que els krausistes es van proposar va ser corregir el fanatisme, la superstició, la intolerància..., vicis al mateix temps humans i religiosos, molt propis d'una fe immadura, irreflexiva i infantil. Un altre dels trets més excel·lents del krausisme històricva ser l'estimació i defensa de la llibertat. En primer lloc, la llibertat de consciència, fonament de totes les altres llibertats: la política, la d'ensenyança, la religiosa, la d'associació i de reunió, la de pensament, etc.
En definitiva, des d'un punt de vista sociohistòric, sembla que el krausisme va consistir principalment en un ampli compromís, explícit o tàcit, que homesde diferents tendències polítiques, filosòfiques i religioses van fer amb els valors de la modernitat, a fi d'assajar la regeneració de la vida nacional en les seues més variades manifestacions; “compromís” que cadascú va complir a la seua manera —segons li dictava la consciència— i en l'esfera que va poder o va voler —segons les aptituds i aspiracions particulars. Pense que aquesta és la maneraadequada d'entendre el krausisme espanyol com a fenomen históricocultural: una empresa cultural que ha passat des de llavors fins als nostres dies per mil aventures i contrarietats, però que al present ja dibuixa amb claredat uns resultats altament beneficiosos i irreversibles. Però el krausisme no era una cultura d'aparador, ni només una teòrica preocupació per la ciència, l'educació il'ensenyança; implicava també la creació de determinades condicions socials, que feren possible l'exercici efectiu de la llibertat i, en conseqüència, incloïa indefectiblement l'aspiració d'organitzar democràticament el país.

2. INTRODUCCIÓ DEL KRAUSISME A ESPANYA

El 1843 el professor Julián Sanz del Río (1814-1869) va introduir a Espanya la filosofia de K.F. Krause,després que Ruperto Navarro Zamorano, membre del grup d'amics de Sanz del Río, traduïra l’any 1841 el Curs de Dret Natural, o Filosofia del Dret de Heinrich Ahrens, impartit a la Sorbona el 1837, on exposava que el fonament del Dret consistia en la "condicionalitat": el conjunt de les condicions exteriors del que depèn el destí racional de l'home i la humanitat, que ha de desenvolupar-se sistemàticamentcom un orde universal de pietat, abnegació i altruisme. Esta filosofia es resumeix en la fórmula del "racionalisme harmònic" o "panteisme", i en l'obra de Krause, Ideal d'humanitat per a la vida (1811).
Aquestes idees, que intentaven superar el tradicionalisme catòlic imperant en les càtedres universitàries, va tenir com a principal propòsit la modernització ideològica, en clauliberal, de la intel·lectualitat, la ciència i la educació espanyola. Un deixeble de Sanz del Río, Francisco Giner de los Ríos, i altres professors com Fernando de Castro, Nicolás Salmerón o Gumersindo de Azcárate (entre altres), implantarien les idees i els mètodes de l'escola krausiana a Espanya.
3.1. Primera Qüestió Universitària.
La Primera Qüestió...