El Liceo

El Liceo

El Liceo era un restaurant que destacava per ser una de les millors xocolateries de Barcelona. Estava situat al barri del Born, perdut entre algun carreró perpendicular a Les Rambles.Dintre, sempre hi havia vida, des de que obrien fins que tancaven les seves portes, es mantenia un ambient calmat, tant per part dels clients com dels treballadors.
Al entrar, una gran quantitat derefinades làmpades penjants per tot el sostre, donaven pas a un espaiós restaurant, i a l’altre costat, hi havia una llarga barra on s’hi assentaven els solitaris o els qui tenien presa. La terrassa estavacomposta per una sola fila de taules, on només alguns privilegiats podien gaudir d’estar allà, ja que sempre estaven ocupades.
Durant cinc anys de la meva vida, cada dissabte seguia la mateixarutina: em despertava a les sis del matí, dedicava una hora a restar estirat al llit perdent-me entre profunds pensaments, que mai arribaven a cap conclusió. Em dutxava amb aigua ben calenta, m’afaitava ambdelicadesa, em vestia de manera formal i sense cap mena de judici i marxava al Liceo.
Moltes vegades veia a la mateixa gent, semblava que ja els coneixia però només era una sensació, perquè maihavíem intercanviat paraula. Allà jugava a imaginar la vida de les persones que passaven per davant; qui eren, d’on venien, on anaven... Cal dir que jo era un d’aquells privilegiats que ocupaven una de lestaules de la terrassa tot el matí, amb la companyia d’un cafè i un croissant de mantega, fins que el rellotge marcava la una i tornava a casa per fer el dinar.
Un dissabte com qualsevol altre, estavaal meu lloc de sempre observant a la gent com anava i venia. De sobte, una dona, d’uns trenta anys, aproximadament de la meva edat, passava pel davant, i al temps que els meus ulls la miraven el meucor no va poder evitar palpitar amb gran intensitat. Vaig intentar no donar-li importància, havia vist moltes dones boniques assegut en aquella cadira, aquest cop no havia de ser diferent. Però el...