el menú herma pol

I
Quan el vaig veure entrar a la meva habitació, sense
haver picat a la porta, com li havia ensenyat mil
vegades, i l’havia amenaçat, i si no li havia pegat
és perquè ell té més força que jo, doncs quan el
vaig veure entrar, amb els ulls ametllats oberts de
por, no em vaig poder enfadar. N’hi passava una
de grossa. Va, Pol, digues què has fet. Ja saps que
jo t’ajudaré. Pobret. (Estàprohibit dir-li pobret,
però en aquell moment en què jo em treia de les
orelles l’iPod i li mirava l’angoixa als seus ulls de
xinet, vaig pensar, veges tu pobret; jo t’ajudaré,
Pol, no pateixis.)
–Què has fet?
Volia dir-li-ho amb dolçor, però em va eixir com
una espolsada.
–Mertè.
Només va dir «Mertè». I es va quedar callat. Ho
sap dir, Mercè, i fins i tot Merxe, que odio a mort,
i que éscom em diuen els oncles d’Albaida. Però
ell sovint em diu «Mertè». Suposo que la primera
5

vegada que ho va dir va fer riure tothom i ell devia
riure amb aquells ruflets que fa, com quan imites
els brams de l’ase, i es devia quedar encantat d’ell
mateix. És difícil tenir èxit quan et fas gran, eh,
Pol? De petit, tot són festes. Però passa. Passa en
un buf.
–Va. Què has fet?
Silenci.–Si no m’ho dius, no et podré ajudar, Pol. A mi
m’ho pots dir tot (com pots ser tan malvada, Mercè?
Com pots enganyar-lo així? «A mi m’ho pots dir tot»?
Ja saps que l’has traït sovint. Que tu sola no pots
aguantar sempre les seves aterrides confessions).
–Mertè.
I aleshores va alçar la mà. Jesús. Tenia la mà coberta d’un líquid enganxifós i espès que li baixava
pel canyell. Només tinc dotzeanys, animal, salvatge,
burro, què m’estàs ensenyant?
–Només volia saber de què estava fet.
–Però de què parles?
Jesús. Crec que això no és semen. És verdós, i el
semen és blanc. No vull fer-me gran tan de pressa,
punyeta! Vull tenir l’edat que tinc. I que els meus
problemes siguin justificar una campana, copiar una
miqueta sense aixecar sospites, mirar si em creixen
els pits a la mateixavelocitat que a la Paula –que
6

guapa que és! L’escanyaria!–, menjar-me tot el plat
del sopar i arribar a la pantalla trenta del Pokémon.
Jesús. Pol em matarà. Ho farà de bona fe i a poc a
poc, però em matarà.
–Ha començat a tir líquid.
–Sortir.
–A sortir líquid.
Si jo fos de missa, com l’oncle d’Albaida, ara
seria el moment de fer una oració. Les oracions no
serveixen per a res, peròquan les dius es veu que
sembla que ja has fet tot el que podies. Que se t’han
acabat les obligacions.
–D’on ha sortit líquid, Pol? (Digues-ho sense
cridar, Mercè. No l’espantis. I dóna-li temps.)
–Em pensava que era com la teva nina, la que
fa pipí.
Ara m’he perdut. Em poso dreta, deixo el llibre
que llegia, l’agafo de la mà, la que té eixuta, i el faig
seure. Començo a amanyagar-li elbraç. (Quan es
posi nerviós, feu-li carícies. El contacte de la pell
humana tranquil·litza. I parleu sempre sense cridar.
–I a mi, qui em tranquil·litza?).
–Explica-m’ho tot, Pol.
–L’ordinador.
–Quin?
–El del papa.
7

Mira, si arriba a ser el de la mama, com que no
el fa servir mai, fos el que fos que havia fet el Pol,
teníem temps.
–El portàtil? (pregunta retòrica, Mercè: el papanomés en té un, i és portàtil).
–Xi.
–Digues «sí».
–Xi.
–No, Pol, digues «sí».
I aleshores comença a plorar. Li cauen els llagrimots, que no s’eixuga, i mira cap a la finestra.
Si no me l’estimés tant, en aquell moment l’hauria
estimat. (No el consentiu: si fa alguna cosa mal feta,
ho ha de saber.)
–El líquid de dins.
Jesús. Què li havia fet a la pantalla de plasma?
–Com ho has fet,perquè sortís?
–Només he fet una ratlleta amb la gilet.
(Gilet? Pol no en té cap. Li miro la mà i toco
el líquid. Jesús: no he tocat mai plasma, però això
n’és.)
–D’on has tret la gilet, Pol?
–No ho sé.
El deixo a la meva habitació, amb les llàgrimes
degotant, galtes avall, i em fico al despatx del papa.
És una habitació solemne, amb cortines de vellut
8

vermell i la fusta de la taula...