El meu germa pol

El meu germà Pol és una novel·la de l'escriptora valenciana Isabel-Clara Simó, editada per Edicions Bromera el 2008 i guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira l'any anterior.[1][2] L'obra aborda el tema dels disminuïts psíquics des d'un punt de vista diferent, i explicant la història des del punt de vista de la protagonista.[3]

Mercè, una nena de dotze anys, narra la històra del seugermà Pol, un jove de 29 anys amb síndrome de Down. Fills d'un militar i d'una dona que només pensa en ella mateixa, la nena és qui s'encarrega de la casa pràcticament tota sola i es responsabilitza del seu germà. Quan aquest s'enamora de Maria, una dona amb la mateixa síndrome, no els deixaran estar junts.

L'obra va ser duta als escenaris en una adaptació teatral feta i dirigida per XavierLauder, i amb Nel·lo Nebot i Laia Sorribes en els papers principals dels germans.

Em talla una mica ser ací presentant la novel·la d’Isabel
Clara Simó.
Però l’únic que faré serà intentar explicar-los per què
m’ha agradat llegir El meu Germà Pol, que em
sembla que d’això es tracta, la meua funció ací és
animar-los, contagiar-los el meu entusiasme i
aconseguir que quan vostès isquen d’acítinguen
unes ganes irrefrenables de trobar una llibreria de
guàrdia per comprar la novel·la i llegir-la aquesta
mateixa nit.
La recordava perfectament, la novel·la, però quan
des de Bromera em van demanar de presentar-la la
vaig tornar a llegir amb calma, prenent notes i posant
marques a les pàgines. Igual de bonica, igual de
sòlida, igual d’esfereïdora, l’he trobada, aquestasegona volta. Amb tot, se m’ha plantejat un 2
problema: Què puc dir avui d’aquesta obra que no
s’haja dit ja?
- No puc dir, per exemple, que és una bona novel·la.
Evidentment, que ho és.
- Ni que és imprescindible per als lectors assidus
d’Isabel Clara Simó. No cal que els ho diga, ells ja
saben que l’han de llegir.
- Tampoc no m’agradaria dir que narra una història
trepidant, o quel’autora utilitza una prosa eficaç.
Trepidant, eficaç, són adjectius, que, a còpia de
repetir-los, han perdut la força i el color que se’ls
suposa.
No, no m’agradaria dir res de tot això per fer-los
vindre ganes de llegir El meu germà Pol. Em cauria la
cara de vergonya, perquè, per a construir aquesta
novel·la, Isabel Clara Simó ha triat un tema original,
un camí poc transitat fins ara.Isabel l’ha escrita amb
delicadesa, i ha sabut trobar el punt just d’ironia,
d’acidesa, i .... per què no dir-ho, de mala llet.
Així és que per a presentar la novel·la d’Isabel he
decidit jugar a allò que ens ensenyaven a l’escola en
classe de llenguatge que consisteix a escriure una 3
història a partir d’una frase que ja ens venia donada.
La frase que he triat és de Ricard Ruiz, unaltre
membre del jurat que fa crítica literària a el Periódico
de Catalunya, i que de la novel·la ha dit això que
Bromera ha triat com a motiu de presentació:
Una aproximació lúcida i sensible a una realitat que
sovint es mira des del dolor, la ignorància o la
indiferència”, i jo la continuaria així:
El meu germà pol és “una aproximació lúcida i
sensible a una realitat que sovint es mirades del
dolor, la ignorància o la indiferència”, que no és altra
que la presència d’un fill amb síndrome de Down en
una família benestant de Barcelona. El pare és un
militar autoritari i molt carca que durant el relat és
ascendit a general, em sembla, que sempre
m’equivoque en això, i la mare és una dona frívola,
rica de família, que sap exercir molt bé de dona i de
rica, i tambéde frívola, ...... però no de mare, paper
del qual ha abdicat directament.
Tot i aquest panorama desolador, a mi em sembla
que estem davant una història d’amor. La història de
l’amor de la Mercè vers el seu germà. L’amor del Pol 4
vers la Mercè... Però també, i per damunt de tot la
història d’amor que s’estableix entre el lector i tots
dos personatges.
És impossible no viure...