EL MEU NOM NO S IRINA

EL MEU NOM NO ÉS IRINA
Doncs sí, ben mirat aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor... Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un element comú que, per regla general, sol enganxar el lector, independentment de la seua edat: el llenguatge fresc, lafluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga.
El meu nom no és Irina no és la típica novel·leta estúpida i tòpica que sol freqüentar els centres de secundària. Va adreçada a un lector més aviat juvenil, és cert, i supose que és aquesta la raó per la qual es colen alguns missatges subtils al voltant de l’ús de la llengua o la vidaen família, difícil i problemàtica en aquest cas. Tanmateix, té un fil narratiu bastant definit i el protagonista és molt interessant. És un jove que somia amb allò que escriu, que fantasieja amb la ciència-ficció i amb la literatura cavalleresca; i que de la mà d’Irina, una nouvinguda russa que aterra al seu institut, s’endinsa en el planeta de l’amor i en els viaranys narratius que li ofereixenautors com ara Tolstoi o Dovstoievski. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat, una constant en les trames que construeix Xavier Aliaga, Vides desafinades, sense anar més lluny. Menció a banda mereix l’edició del llibre,vertaderament atractiva, amb un format de qualitat i una coberta esplèndida.
2.
El meu nom no és Irina és la primera aproximació del periodista Xavier Aliaga a la literatura per a joves, és una proposta força interessant i recomanable per a tot tipus de públic, per la varietat de temes que toca i, sobretot, pel tractament que en fa.
Néstor és un estudiant de batxillerat que té una dèria: escriure històriesque l'evadeixen de la crisi familiar que l'envolta. Aleshores apareix Irina; però aquest no és el seu nom vertader. Descobrirem això, i un munt d'enigmes més, a la fi de la història, custodiats per la sorpresa que conté la solapa i que ens espera en silenci fins que no acabem la lectura del llibre.
El meu nom no és Irina –com moltes altres obres per a joves– és una novel·la que parla de lafamília, de l'institut, dels amics i de les primers experiències amoroses. A més, però, com a novel·la d'actualitat i que surt de la ploma d'un periodista, posa en el punt de mira temes actuals com la crisi econòmica i la visió que en poden tenir els joves; així com la impotència dels fills com a espectadors de la desintegració conjugal viscuda en moltes famílies i que, afortunadament, cada cop s'assumeixamb menys dramatisme i amb més voluntat de comprensió.
Les anades i vingudes, així com les interferències entre la realitat i la ficció, fan que el relat siga força dinàmic i constitueix un incentiu més per al lector, que es delectarà amb unes trames ben bastides, encabides dins de la narració principal, com si de nines russes es tractara. Un altre punt valuós del relat és la construcció delspersonatges, dotats d'una complexitat psicològica i emocional ben calibrada: tots passen per moments de bastant inestabilitat i, tanmateix, mostren una voluntat increïble de comprensió i de superació –a pesar de la curta edat d'alguns d'ells–, que els fa, de cara al lector, versemblants i atractius. A més, la plasticitat de la llengua és un punt a favor d'aquest relat, bastit amb un llenguatge fresc,vivaç –amb profusió de comparacions– i força contemporani. Finalment, allò que fa realment excepcional l'obra en aquest gènere de literatura per a joves al qual pertany, és que Aliaga tracta els joves lectors de tu a tu, tot partint de la idea que són éssers amb capacitat de raonar, que poden guardar força inquietuds en el seu interior, que són conscients que el món que viuen els afecta i són...