El nacionalisme profètic dels catalans

El nacionalisme profètic dels catalans.
0.- Prefaci.
Tesi doctoral d’ASC on s’han eliminat les pàgines dedicades a l’exposició de la metodologia i les tècniques de recerca.
La realitat de les dades etnogràfiques requereixen un espai per la discussió teòrica per tal de contextualitzar-la. Vol interpretar la ideologia dels informants.
Teoria del desenvolupament desigual de Tom Nainr(1979), insuficient, ja que no permet interpretar tota la varietat dels elements ideològic dels discurs dels actors socials. Calia introduir algunes perspectives analítiques complementàries, com per exemple la cultura i l’arbitrarietat en la tria dels elements culturals definitoris de la nació Barth (1976), però sobretot, teoria sobre la naturalesa del estat democràtic. Ús de conceptes polítics:legitimitat, territori, contracte social.
La gent vol un estat que sigui electiu, les seves aspiracions només les podrien satisfer un estat electiu. L’ambigüitat ideològica dels informants fa dubtar de l’existència d’un nacionalisme clàssic, proposta d’un terme anomenat “espais de nacionalisme”.
Conflicte entre immigrants i autòctons a Catalunya, és evident que existeix, però sovint s’amaga aquestarealitat. La immigració i el consegüent conflicte interètnic és un component bàsic en la reproducció del sentiment nacional català, però és (només) un component entre d’altres. Aquest conflicte és polític (anàlisis de l’obre), però la seva “arena” per excel·lència és la qüestió lingüística, atès que la llengua és, segons els nacionalistes catalans, el principal tret definidor de la catalanitat.Fins a la guerra civil les reclamacions lingüístiques dels catalanistes es referien a l ús de la llengua, als drets dels catalanoparlants. Les reclamacions que es fan ara, tenen l’objectiu de protegir, no els drets, sinó l’existència del català, la seva supervivència. I aquesta supervivència està amenaçada, no per les lleis, sinó per la presència dels immigrants no assimilats.
1.- Introducció
Elnacionalisme és la forma més recent i elaborada de la defensa del dret a la diversitat, a la pròpia diversitat. La diversitat és la causa primera dels antagonismes, que són fruit de la diferència que es vol defensar. (...) Cadascuna de les distintes agrupacions humanes emfasitza la unitat i la homogeneïtat internes. A vegades amb la finalitat de diferenciar-se de la resta de grups, però també lade mantenir la unitat i l’homogeneïtat. La mida òptima, per tant, és la més gran possible. Aquesta veritat abstracta està reforçada per un mite que ha determinat els “esquemes de significació”, la ideologia i la cultura del món occidental: el mite de Babel.
Sentit moral. La confusió de les llengües seria una metàfora per significar la dissolució d’una unitat política, frustrar la construcciód’una gran unitat política. Forma part del inconscient col·lectiu.
Abans de l’aparició del estat modern s’identificava llengua amb nació, i encara avui, el primer funciona com a símbol i com agent legitimador del segon. La diversitat lingüística, per tant, resultat un element pertorbador, una barrera per la cooperació. Tots els pobles són diferents, i aquestes resten qualitat humana a la humanitat enconjunt, que no és més que un conglomerat informe de “tribus” de pobles condemnats a ser salvatges: es miren sense entendre res, i sovint reaccionen amb violència contra aquells que no entenen.
En la nostre societat estatal, la cultura del qual està marcada pel paradigma evolucionista, aquest mite, havia de prendre la forma següent: l’estadi actual de la nostra civilització superior, universal,universalista i homogènia, és el resultat d’haver superat l’atomització lingüística, cultural i política dels pobles primitius. Encara avui es desqualifica amb el nom de tribalisme “l’excessiva” fragmentació política feta bastant-se ne la diversitat cultural i lingüística. Es creu que la diversificació condueix a la barbàrie, mentre que la unió i l’homogeneïtat menen cap al progrés. La...