El Nexo Mano-Pensamiento-Lenguaje

EL NEXO MANO-PENSAMIENTO-LENGUAJE
Wilson, F.R (2002): La mano. De cómo su uso configura el cerebro, el lenguaje y la cultura humana, Colección Metatemas, Tusquets, Barcelona.

BERTA VÍLCHEZ GARCIA
Antropologia pedagògica.
1r Pedagogia. Universitat de Barcelona.

Contextualització:
L’autor del text reflexiona sobre els problemes que hi ha a l’hora d’enllaçar algunes idees bàsiques sobreels orígens de la intel·ligència humana.
La comunicació humana inclou una àmplia gamma de signes socials que qualsevol pot interpretar. Els animals també recorren al “llenguatge corporal” per expressar intencions sobre qüestions bàsiques com l’aliment, l’aparellament, el territori, etc.

Els codis i símbols del llenguatge humà estan establerts per conveni, per un pla comú decodificació-descodificació. La creació del llenguatge formal ha comportat el compartiment de informació, de coneixements, una conciència mútua i un propòsit cohesionador, d’on esdevé el que anomenem cultura.

A continuació veurem tres teories que intenten explicar la manera en que els canvis de tamany i l’estructura van permetre al cervell dels homínids arribar al seu estat actual i relacionar aquestes modificacionsamb l’evolució del comportament humà.


Idees principals:
La primera teoria que veurem és la de Robin Dunbar i tracta sobre l’increment cerebral, el llenguatge i la intel·ligència; a continuació la teoria de Merlin Donald sobre l’evolució cultural i cognitiva; i per últim, la de Henry Plotkin en referència a la intel·ligència com a una “heurística secundària”.

El primer autor, Dunbar,exposa que la complexitat social que es donava a la vida comunitària dels homínids van portar al creixement del cervell, a l’evolució del llenguatge i a la necessitat d’un comportament intel·ligent.
Necessitaven de la cooperació grupal per a poder sobreviure.

Dunbar anomena intel·ligència social a la qualificació mínima per a un membre del grup, és a dir, quants més membres tingui el grup seràmajor el grau d’exigència d’intel·ligència social. Aquesta correlació entre el desenvolupament del neocortex i el tamany del grup estable fa que quan més sigui la tribu serà major el neocortex dels seus individus.
La intel·ligència és bàsicament social: quan més gent haguem de tenir en compre, major serà la complexitat de les relacions implicades i més temps haurem de dedicar a mantenir lescoalicions.

Segons Dunbar, “el lenguaje es una solución alternativa para el ejercicio de la inteligencia social”. El llenguatge sorgeix de la necessitat de reduïr el temps que es perdia per entendre’s entre els membres de la comunitat. L’empolainament és substituït pel xafardeig, una subrogació verbal d’empolainament primat.
Tot i així, l’autor no explica d’on procedeix en realitat el llenguatgemodern, només suggereix que va haver-hi una espècie de protollenguatge que va ser social molt abans que el tècnic, i que, existeix una relació entre el creixement del cervell i les complexitats mentals i socials de la vida grupal.

D’altra banda, M. Donald afirma que el cervell humà i el llenguatge han arribat al seu estat actual gràcies a un procés de tres etapes. La ment humana ha evolucionat apartir de la ment primat a través d’una sèrie de importants adaptacions. Cal remarcar que junt a això, també ha evolucionat el sistema per a representar la realitat.

Primer, diferencia el coneixement humà i animal del món (d’aspecte motor i cognitiu) i la manera en que aquest coneixement configura la seva conducta. L’humà pot generar i atribuir a altres intencions concretes i modificar el seu propicomportament.
A continuació, fa referència al bipedalisme, el qual va comportar oportunitats sense precedents, però també nous perills pels homínids que anaven abandonant la protecció d’uns boscos en desaparició. El primer antepassat humà bípeda va ser Lucy (4 m.a), qui va ser el més conegut per tenir la mà diferent. Tal i com deia Washburn, es creu que el cervell humà modern podria haver...