El nou mestalla

La construcció d’un nou estadi esportiu per al València Club de Futbol no és pas un fenomen aïllat, sinó que s’emmarca dins d’una dinàmica mampresa per gran part dels clubs de futbol espanyols de traslladar cap als afores de la ciutat els seus vells estadis que han quedat engolits pel creixement de les ciutats. I aprofitant el canvi d’ubicació, el nou estadi es modernitza i s’amplia, i amb elsvells terrenys ara cèntrics s’intenta fer negoci per tal de finançar el creixent deute de la majoria de clubs de futbol.

Així s’ha fet amb la nova ciutat del Reial Madrid i eixe és el model que ha tractat de seguir el València CF amb desigual fortuna, ja que li ha pillat la construcció del nou estadi amb el canvi de cicle immobiliari i amb els terrenys del vell estadi encara sense vendre.Disparant amb pòlvora de rei

Per acontentar els clubs esportius i tractar de salvar-los de la fallida, els ajuntaments on s’ubiquen, així com en ocasions les adminstracions autonòmiques, els ajuden en tot allò que poden facilitant-los la requalificació dels terrenys de la forma més avantatjosa per a ells. Tot i això, els esforços de les administracions públiques semblen bastant inútils, atés queaquests clubs no acaben d’eixugar mai el seu deute, sinó que aquest tendeix a augmentar constantment amb el temps.

Un clar exemple és el del club veí del València CF, el Llevant Unió Esportiva (Levante UD), que no fa gaires anys tingué la seua requalificació urbanística en una part dels seus terrenys de l’estadi d’Orriols per tal de convertir-los en zona comercial, i el cas és que tan prompte comes gastà els milions d’eixa requalificació ja anava pidolant/exigint a l’ajuntament de València que li fera una operació urbanística de trasllat d’estadi com la del València CF. Afortunadament Rita Barberà no atengué les súlpiques d’un desesperat Pedro Villarroel (màxim accionista del club i president a temporades), que hagué d’abandonar el club malvenent les accions i deixant un club de futbolcompletament endeutat i en fallida. Al Llevant, la bonança econòmica i esportiva derivada dels beneficis de la seua requalificació urbanística no li durà gaires temporades i hui en dia està en un pou amb difícil eixida (que tampoc ho resoldrà el nou propietari, un xicotet empresari manxec de la construcció). La qual cosa ve a demostrar que els diversos intents en la Història d’ajudar econòmicamentals clubs esportius, sense un seguiment i control de la gestió pressupostària dels clubs, han sigut un complet fracàs o bé un parxe momentani en el millor dels casos.

L’enorme deute dels clubs de futbol és una rémora històrica que s’ha anat incrementant en les darreres dècades, en especial arran de la competició entre els diversos clubs pels millors jugadors mundials (cada cop n’hi ha menyslimitacions en quant a l’origen dels jugadors) i la consegüent escalada de preus en el salari dels jugadors (i també dels directius i intermediaris, tot cal dir-ho). Els sous dels futbolistes s’han anat incrementant vertigionsament, i malgrat que els ingressos dels clubs per patrocini, publicitat i drets de retransmissió també han crescut de forma molt notable, la majoria de clubs sembla que handisparat amb pòlvora de rei i no han aconseguit quadrar els comptes, incrementant any rere any el dèficit pressupostari dels clubs i fent augmentar exponencialment el deute contret.

Aquest greu problema ha intentat resoldre’l sense èxit l’Administració Pública de diverses maneres (en cada dècada han optat per un sistema), i sempre ha fallat per la manca de control, i és que resulta que l’organismeque ho hauria de controlar és un que està format pels propis clubs de futbol, de manera que si ells s’han de controlar a si mateixos, acaba ocorrent que no hi ha control, sinó descontrol. A continuació farem un repàs a través de les solucions proposades en les diverses etapes temporals.

Tres dècades de propostes i cap solució

A finals dels 80 l’Administració socialista (govern central)...