el paisaje de la españa mediterranea
Páginas: 9 (2165 palabras)
Publicado: 6 de septiembre de 2014
EL PAISATGE DE LA ESPANYA MEDITERRANEA LITORAL.
La part de costa del Llevant penínsular, Andalusia i Balears formen la Espanya mediterránea litoral. Tenen un clima mediterrani típic. Es tracta d’un clima temperat, amb temperaturas mitjanes anuals que es troben entre els 14 i 18 graus. Els hiverns son suaus amb mitjanes entre 10 i 12 graus i els estius calids, entre 22 i 26 graus. Lestemperatures més elevades d’Espanya es donen Durant l’estiu en l’interior de la depressió del Gualquivir, on s’arriben a superar els 40 graus i les mitjanes són superiors als 28 graus. Aquestes elevades temperaturas estan donades per la proximitat de l’anticiclò de les Açores, la posición allunyada del mar i l’entrada d’aire desde l’Àfrica.
1.
Les precipitacions són escases imolt irregulars, es concentren en els mesos de tardor i primavera, pero poden pasar mesos completament secs i de cop i volta superar els 100mm en 24 hores. En general, destaca l’aridessa estiuenca.
Totes aquestes característiques climatiques es deuen a que la façana oriental de la Península es troba resguardada de la influencia de l’oest que porta les perturbacions del oceà Atlàntic. Per aixòles borrasques del front polar quasi no tenen influència en la zona mediterránea.
A això s’uneix que existeix u front mediterrani, mès actiu durant la tardor, i quan la diferencia de temperatura entre les masses d’aire terrestre i marí es major, provoca fortes borrasques i afavoreix la aparició de fenomens de gota freda. Un altre factor que influeix per la existencia d’aquest tipus de clima sónl’anticiclò de les Açores, que baixa les presions térmiques del nord d’Africa i el relleu pròxim a la costa.
El món Mediterrani ha conegut una gran activitat humana durant milers d’anys. El resultat ha sigut la pràctica desaparició dels grans boscos i de la vegetació original. En general, les mases vegetals apenes arriben als 15m d’alçada i la formació característica és el matorralmediterràni amb plantes de fulla petita, perenne i coriáceas oscures i de tons grisos.
Les especies més esteses, i que en zones apartades de muntanya arriben a formar boscos, son la alzina costanera, el quejigo, la coscoja i algunes especies de pins, com el pi larici i el pi carrasc. Així mateix, en alguns llocs de Catalunya i el sud d’Andalusia, on l’humitat i el terre són més propicis, hi han sureres ,que constitueixen ecosistemes de gran valor ecològic.
L’alcina o carrasca (Quercus ilex), és un
arbre prennifoli de la familia de les Fagàceas,
natiu de la regió mediterránea d’ Europa. És un arbre
de altura mitjana, encara que pot aparèixer en forma d’arbust,
condicionat per les caracterìstiques de la pluja o bè pels terrenys
on es trobi.
2.
Ladestrucció d’aquests paisatges ha deixat grans arees de matolls de garrigues, en la que predomina la coscolla amb arbres de poca fusta. Altres espècies abundants son les jares, bruc, i l’ullastre.
Les arees més degradades del món mediterrani, son regions molt arides, quasi desertiques i amenaçades per l’erosió de pluges i vent. Allà creixen plantes com el margallò, l’espí, la farigola i altresespècies aromàtiques.
3.
Coscolla.
No podem oblidar que la gran part del significat que sobre el paisatge tenen moltes plantes, està relacionat amb l’intervenció del ésser humà. Entre els arbres més destacats es troben les palmeres, els inmens oliveres de la vall del Guadalquivir, les figueres, els atmetllers i les extenses plantacions de citrics del llevant espanyol.
Amés dels intensos horts, i hivernacles que es troben en tot el litoral de València i Murcia, característic del mediterrani: tomaquets, taronjers, és a dir citrics.
4.
Oliveres a Jaen.
5.
DESERTITZACIÓ, EROSIÓ I PERDUA D’ESPÈCIES ANIMALS I VEGETALS.
El sol és un recurs natural que correspon a la capa superior de...
La part de costa del Llevant penínsular, Andalusia i Balears formen la Espanya mediterránea litoral. Tenen un clima mediterrani típic. Es tracta d’un clima temperat, amb temperaturas mitjanes anuals que es troben entre els 14 i 18 graus. Els hiverns son suaus amb mitjanes entre 10 i 12 graus i els estius calids, entre 22 i 26 graus. Lestemperatures més elevades d’Espanya es donen Durant l’estiu en l’interior de la depressió del Gualquivir, on s’arriben a superar els 40 graus i les mitjanes són superiors als 28 graus. Aquestes elevades temperaturas estan donades per la proximitat de l’anticiclò de les Açores, la posición allunyada del mar i l’entrada d’aire desde l’Àfrica.
1.
Les precipitacions són escases imolt irregulars, es concentren en els mesos de tardor i primavera, pero poden pasar mesos completament secs i de cop i volta superar els 100mm en 24 hores. En general, destaca l’aridessa estiuenca.
Totes aquestes característiques climatiques es deuen a que la façana oriental de la Península es troba resguardada de la influencia de l’oest que porta les perturbacions del oceà Atlàntic. Per aixòles borrasques del front polar quasi no tenen influència en la zona mediterránea.
A això s’uneix que existeix u front mediterrani, mès actiu durant la tardor, i quan la diferencia de temperatura entre les masses d’aire terrestre i marí es major, provoca fortes borrasques i afavoreix la aparició de fenomens de gota freda. Un altre factor que influeix per la existencia d’aquest tipus de clima sónl’anticiclò de les Açores, que baixa les presions térmiques del nord d’Africa i el relleu pròxim a la costa.
El món Mediterrani ha conegut una gran activitat humana durant milers d’anys. El resultat ha sigut la pràctica desaparició dels grans boscos i de la vegetació original. En general, les mases vegetals apenes arriben als 15m d’alçada i la formació característica és el matorralmediterràni amb plantes de fulla petita, perenne i coriáceas oscures i de tons grisos.
Les especies més esteses, i que en zones apartades de muntanya arriben a formar boscos, son la alzina costanera, el quejigo, la coscoja i algunes especies de pins, com el pi larici i el pi carrasc. Així mateix, en alguns llocs de Catalunya i el sud d’Andalusia, on l’humitat i el terre són més propicis, hi han sureres ,que constitueixen ecosistemes de gran valor ecològic.
L’alcina o carrasca (Quercus ilex), és un
arbre prennifoli de la familia de les Fagàceas,
natiu de la regió mediterránea d’ Europa. És un arbre
de altura mitjana, encara que pot aparèixer en forma d’arbust,
condicionat per les caracterìstiques de la pluja o bè pels terrenys
on es trobi.
2.
Ladestrucció d’aquests paisatges ha deixat grans arees de matolls de garrigues, en la que predomina la coscolla amb arbres de poca fusta. Altres espècies abundants son les jares, bruc, i l’ullastre.
Les arees més degradades del món mediterrani, son regions molt arides, quasi desertiques i amenaçades per l’erosió de pluges i vent. Allà creixen plantes com el margallò, l’espí, la farigola i altresespècies aromàtiques.
3.
Coscolla.
No podem oblidar que la gran part del significat que sobre el paisatge tenen moltes plantes, està relacionat amb l’intervenció del ésser humà. Entre els arbres més destacats es troben les palmeres, els inmens oliveres de la vall del Guadalquivir, les figueres, els atmetllers i les extenses plantacions de citrics del llevant espanyol.
Amés dels intensos horts, i hivernacles que es troben en tot el litoral de València i Murcia, característic del mediterrani: tomaquets, taronjers, és a dir citrics.
4.
Oliveres a Jaen.
5.
DESERTITZACIÓ, EROSIÓ I PERDUA D’ESPÈCIES ANIMALS I VEGETALS.
El sol és un recurs natural que correspon a la capa superior de...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.