El pensament presocràtic

PAC1_Lluís Bosch Vilanova

Parmènides, fill de Piret va néixer a Elea entre el 520 i el 510 aC. Parmènides va exposar les seves idees en un poema titulat “Sobre la naturalesa”. El va escriure fent servir la métrica dels grans poemes épics del passat (Homer, Hesíode). Tot i aquest embolcall mític del poema, trobem grans diferències entre el que és el mite i el poema en qüestió.
El pensament mítices caracteritza per ser un principi organitzador de la vida social. Estableix un cos de prescripcions i al mateix temps un principi d’inteligibilitat.
En general, el mite ens narra un aconteixement primigeni que explica o intenta explicar el perquè de la nostra existència avui dia, i l’estructura general de l’univers. El pensament mític fa que tot succés del present sigui entés com a una repeticiód’un succés primigeni o arquetipus. El mite, d’aquesta manera, intenta eliminar les asprors (les pors, les ansietats) que es donen quan succeix un fet inesperat, i ho fa com hem dit, relacionant aquest fet present i inesperat amb el fet primigeni. És a dir, inclou aquests successos actuals dins un cicle etern de repetició i actualització del succés arquetipus, traient-li així qualsevolespecificitat i importància per ella mateixa. En totes les societats a on predomina aquesta manera de pensar, hi persisteix aquesta idea de cicle, en el qual “el present no és res més que un retorn al moment fundacional“ (MIGUEL MOREY, Los Presocráticos, del mito al Logos. Biblioteca de divulgación científica.)
El text de Parmènides està escrit seguint el model dels poemes mítics però les paraules queexposa, el que narra, té una intenció, una doctrina filosófica, podem parlar doncs del poema didàctic de Parmènides. En ell parla d’una deessa que li dóna la benvinguda després d’un llarg viatge en el que el pensador és conduït a casa seva per les nimfes, les filles del Sol. Després d’aquesta salutació, li anuncia les revelacions que el pensador ha d’experimentar en el camí a través d’ella. Tot elque Parmènides dirà en els fragments següents del poema ho farà mitjançant la paraula d’aquesta deesa. Però, qui és aquesta deesa? La deesa Veritat. Ella mateixa, la Veritat, és la deesa. Això en un principi ens pot resultar estrany, perque com és que un pensador ens explica els seus pensaments mitjançant la paraula d’una divinitat? Bé, per entendre aquestes reminiscències mítiques en el poema deParmènides hem d’entendre que els presocràtics van ser una mena de transició del pensament mitológic cap al racional. Aquests elements mítics no només els trobem a Parmènides. Tales i Anaximandre conserven elements mítics i poétics també. Anaximandre per exemple ens parla del poder de Chronos, i Tales mateix debia inspirar-se amb material de la Teogonia de Hesíode que narra com els primers déusgrecs van néixer del mar, per dir que l’orígen de totes les coses i de què estan formades és l’aigua.
Avui dia, les reflexions sobre els orígens de la filosofia han fet cada vegada més fràgil la línia que separa el pensament filosófic del poétic, i així, s’ha contribuit a desfer la idea segons la qual el mite o la poesia tenen poca relació amb el pensament racional o la veritat filosófica. Fins benentrat el s.V aC la influència poética ha estat encara bastant profunda en alguns pensadors importants, tals com Tales, Anaximandre, Parmènides o fins i tot Plató. Tampoc no s’ha de creure que aquests primers pensadors van aparèixer per art de màgia i d’un dia per l’altre. Hi ha tot un seguit de causes històriques que van portar a aquestes aparicions (viatges i descobriments d’altres cultures). Elmateix esperit especulatiu que caracteritza als grecs, el llarg cultiu poétic confiat a la memoria ( a la deessa i mare de les muses Mnemosine), els descobriments i els complexes qüestionaments dels poetes i ràpsodes, la creença en les muses. Tots aquests fet van anar forjant el camí per a la filosofia que va començar a preguntar-se per l’ordre de l’univers, més enllà de l’intervenció divina.
El...