EL PODER TOTALITARI I LA RESISTÈNCIA AL PODER L’EXPERIMENT DE LA PRESÓ D’STANFORD (ZIMBARDO, 1971)

EL PODER TOTALITARI I LA RESISTÈNCIA AL PODER
L’EXPERIMENT DE LA PRESÓ D’STANFORD (ZIMBARDO, 1971)


ABSTRACT/RESUM

Experiment de la Presó d’Stanford (EPS) – Al 1971 per Philip Zimbardo, psicòleg de la Universitat d’Stanford, on en un soterrani reprodueix una presó en la que introdueixen a 24 voluntaris estudiants universitaris per a representar els rols de presos i guàrdies assignats al’atzar, i així poder estudiar (mitjançant observacions 24h/dia, gravacions en vídeo i micròfons ocults) la influència d’aquest entorn, tan convincent des del punt de vista psicològic, sobre la conducta d’aquests. Les metes que buscaran serà demostrar l’error de mitificar la nostra bondat i la nostra invulnerabilitat a les forces situacionals, reservant la maldat als que “la duen dins de si”.S’observarà com la pèrdua progressiva de la identitat personal a favor del rol, facilitarà la violència dels guàrdies (ulleres d’espill, uniformes i nombrats “señor oficial carcelero”), i als presos (gorrets, bates numerades, cadenes, recomptes, etc.) generarà un síndrome caracteritzat per la passivitat, la dependència i la depressió. Alguns presos no podran suportar aquestes condicions i seran alliberatsabans d’hora. Els que continuen tindran tan mal concepte de si mateixos com dels companys presos i quedaran atrapats en una orientació temporal centrada en el present. Als guàrdies, deshumanitzar els presos els proporcionarà la protecció psicològica per a realitzar les atrocitats que acabaran provocant que l’experiment acabe el sext dia, quan el propi Zimbardo es dona compte gràcies a la seuaparella del que està permetent degut a que ell també haurà assumit el rol de supervisor de la presó. Aquest estudi assenyalarà els Sistemes com a grans causants, que creen i controlen les institucions totals, a les que donen recolzament institucional, autoritat i recursos que permitixen que les situacions actuen fent que les persones renuncien a la humanitat i la compassió substituïdes per laconquesta i la seguretat social.


CRÍTIQUES A L’EXPERIMENT
L’EPS es un experiment polèmic a la par que transcendental per temàtica i repercussió mediàtica que ha rebut gran nombre de crítiques i els seus mètodes han sigut molt qüestionats per la comunitat científica. Però per damunt de totes les crítiques trobe un error que al meu parer ha resultat el causant de tota la resta.
L’error detonantconsisteix en que Zimbardo i els seus companys conceberen el disseny de l’experiment com la demostració d’un fenomen, i no com un experiment dirigit a trobar i establir relacions causals. Aquest fet ha provocat que cada decisió i interpretació dels resultats han estat esbiaixats cap al fenomen que volien demostrar provocant errors que qualsevol psicòleg deuria de saber evitar. Per tant la consideraciód’aquest error es importantíssima a l’hora d’entendre el plantejament de l’experiment, com el dugueren a terme, les interpretacions resultants i els errors existents en tots aquests apartats.
Al seu plantejament s’observa el biaix esmentat en la concepció d’un entorn el mes psicològicament convincent possible, fins a tal punt que més bé pareixia el tractament que rebien els presos d’un camp deconcentració (amb els ulls embenats, amb bates i sense roba interior, sense noms, etc.) tècniques molt criticades i que mostren la intensitat amb que volia que la situació oprimira als presos destruint es seu “jo” i deshumanitzant-los.
L’énfasi amb que remarca al seu llibre que els subjectes seleccionats eren “normals” es revelador, ja que els col·loca a tots en un estat idíl·lic per a formarpart de l’experiment. No obstant els resultats ens mostren la diversitat de reaccions dels participants segons les seues personalitats a l’hora d’assumir el seu paper en l’experiment. Quan analitza i explica les conductes sàdiques sí ha sabut relacionar les diferències als tests i entrevistes, llavors perquè no tindre-les en compte a l’hora de controlar les actuacions de certs participants?...