El riu ebre

El riu Ebre

L'Ebre és el riu més cabalós de la Península Ibèrica i l'únic gran riu peninsular que desemboca a la Mediterrània. Neix a Fontibre (Reinosa) al vessant sud de la Serralada Cantàbrica i travessa les comunitats de la Rioja, Aragó fins arribar a Catalunya on desemboca a la ma formant un ampli Delta, declarat Parc Natural des de l'any 1983.

Durant el seu recorregut de poc més de900km davalla entre les muntanyes dels Pirineus, al nord, el Sistema Ibèric, al sud. Recull les aigües dels rius del vessant meridional dels Pirineus (Arga, Aragó, Gállego, Cina ¡ Segre) i del vessant nord-est de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop i Matarranya).
Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, elscanals de la dreta i l'esquerra de l'Ebre que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula, principalment, des dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja.



Etimologia
L'origen del nom del riu no és clar. Hi ha una teoria que afirma que el nom deriva d'"Iber", l'antic topònim utilitzat pels pobles ibers abans de l'arribada dels grecs, que també dóna nom a la Península Ibèrica i alspobles ibers. Notablement, en basc Ibar significa ribera o marge del riu.
No obstant això, hi ha una altre etimologia més antiga, també dubtosa, que planteja que el mot deriva del grec antic "Έβρος", que literalment significa "ample" i que fonèticament sona 'ebros'. Aquesta teoria es fonamenta explicant que aquesta hauria sigut la primera designació que van donar-hi els grecs quan van arribar a lacosta occidental mediterrània, cap el 575 aC, i van veure els 345 metres d'amplada màxima de la desembocadura de l'Ebre. Així doncs, diu que originalment el terme Iberia, usat per designar la totalitat de la península, deriva d'una deformació del terme grec arcaic que designa l'"ample i extens".
Partint de la teoria etimològica del mot, tant sigui la relacionada amb els ibers com amb els grecs,el que és clar és que amb l'arribada dels romans l'Ebre s'anomenà en llatí "Hiberus Flumen". Històricament també s'ha anomenat "Ibruh" en àrab, derivat del mateix origen incert.[2]
Naixement
Tradicionalment s'establia al manantial de Fontibre (del llatí Fontas Iberi, "fonts de l'Ebre"), a Cantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts del riu Híjar, a la serra de Peña Labra, a1.980 m, ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híjar.
Recorregut
Entre d'altres, l'Ebre passa per Miranda de Ebro, Haro, Logronyo, Calahorra, Alfaro, Tudela, Alagó, Saragossa, Casp, Mequinensa, Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Xerta, Aldover, Tortosa, Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Deltebre.
L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de laguerra civil espanyola.

Cabal
L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allargen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals son fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i definals d'agost i primers de setembre a Tortosa.
Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, els canals de la Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja. Aquests embassaments produeixen actualment que el Delta pateixi un fenomen deregressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura.
Desemboca al mar Mediterrani a Deltebre, al Parc Natural del Delta de l'Ebre, que va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya, prop de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja (Tarragona), formant un gran delta on l'Illa de Buda parteix el corrent en dos braços principals (gola Nord i de Migjorn). El Delta de...