el secret de la terra

Històries valencianes amb molt de
gust

EL SECRET DE LA TERRA MÉS
DOLÇA DEL MÓN

Els torrons

Text

Francesc Gisbert

Llegir en valencià

amb molt de gust

A la vila de Xixona, entre les serres de la
Carrasqueta, els Plans i el Cabeçó d'Or, vivia
un matrimoni amb tres fills. Entre el veïnat, hi
havia qui cultivava el camp; d'altres
fabricaven espardenyes d'espart;alguns
treballaven el fang... Però cap veí era, ni de
lluny, tan pobre com la família dels
Teranyines.
Els Teranyines habitaven una cabana
miserable als afores del poble. Amb els
quatre cèntims que guanyaven, de trampejar
per ací i per allà, no en tenien ni per a
alimentar un canari. La situació va arribar a
ser tan desesperant i insostenible, que
decidiren posar els fills a treballar.
Undia, son pare els reuní i els anuncià l'ofici
que havia trobat per a cadascun:

-Toni, tu eres el major. Alt i polit, valent com
un gos de pastor i forçut com un bou de
llaurar. Treballaràs de llenyater.
-D'acord, pare, a mi la serra no em fa gens
de por.
Després, li tocà el torn al mitjà:
-Vicent, tu eres més viu que la fam. Tens
bon ull per als negocis i comptes a la
velocitat d'unacigala batent les ales. T'he
buscat faena a la botiga del poble, de
dependent. Ajudaràs l'amo a dur els
comptes.
Finalment, arribà l'hora de la germana
menuda:
-I jo, pare, i jo? Què faré?

Ah, la menuda ... Ella era més que l'espina,
la biga entravessada a la gola dels seus
pares! Per algun misteri de la natura, deixà
de créixer als cinc anys. En complí deu i no
alçava ni tres pams delterra. Era tan
diminuta i poca cosa, que tots l'anomenaven
Ametla. Espavilada, terratrémol, bandarra,
sempre a la seua ... En fi, que completaven
el malnom amb un Ametla Amarga, fins al
punt que havien oblidat el seu nom de veritat.
La jove no creixia. Però el que no guanyava
en alçada, tampoc penseu que ho
compensava .amb trellat i enteniment. El cap
era un niu d'oronetes, somiavacastells en
l'aire, fugia de faena, no volia ni sentir parlar
d'obligacions i cometia una barbaritat rere
l'altra. Si sa mare l'enviava a donar de
menjar a les gallines, deixava oberta la porta
del corral, i totes s'escapaven. Si son pare li

demanava de portar-li l'esmorzar o el dinar al
camp, de camí repartia trossets de pa als
gats, gossos i teuladins famolencs que hi
trobava. l enarribant, no quedava res dins de
la cistella. En una altra ocasió l'enviaren a un
encàrrec, a la tenda del germà mitjà.
Passaren les hores i no donava senyals de
vida. La buscaren pel poble i per la serra,
tement que s'haguera perdut o l'haguera
raptada l'home del sac. I on era? Dalt del
campanar, mirant la forma dels núvols i
somiant desperta.
Els pares s'estiraven dels cabells sense saberquè fer-se'n.
-Esta xiqueta no té remei -es lamentava la
mare-. Si no la casem prompte, serà la nostra
ruïna! Ens tocarà mantindre-la tota la santa
vida! T'imagines?

-Vols dir? Qui l'ha de voler? No aprofita per
a res i és més lletja que un pecat ... Si no
l'enviem a un convent... I ni les monges la
voldrien!
D'altra banda, 1'aspecte físic, si bé no
t'obligava a. tancar els ulls i fugircorrents,
tampoc convidava a contemplar-la en excés.
Entre estes virtuts i l'anomenada, quan
volgueren casar-la, cap jove del poble s'hi
sentia especialment enamorat. Els pares no
sabien què idear i sempre convidaven xicots
a casa, per si de cas algun temerari picava.
Ametla Amarga demostrava tantes ganes de
matrimoni com d'anar d'enterrament. Feia tot
el possible per espantar els pocspretendents
que gosaven traure el nas per casa.
La mare era una dona cabuda i no es rendia.
Quan convidava un fadrí a berenar,

s'esforçava per vendre-li la filla. Abans d'
estes cites, 1'alliçonava a consciència:
-Tu eres més lletja que una carxofa, més
avorrida que un rosegó i més fava que un
caragol.
-Gràcies, mare.
-I damunt impertinent! Les que no enamoreu
pels ulls, heu...