el suriganz

El suro és la part més exterior de l'escorça d'alguns arbres constituïda per un teixit extraordinàriament lleuger (d'una densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels grosses. En la parla catalana s'anomena suro tant a l'escorça de l'alzina surera com al mateix arbre. Pot presentar-se en brut, com a material directe de l'extracció de l'escorça del'arbre, o elaborat per a la seva utilització en diferents àrees.
El suro de més qualitat i comunament més emprat és el de l'alzina surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d'haver estat pelada. L'extracció del suro de l'alzina surera és el que s'anomena "escorçada". Aquesta escorçada es fa sobretot durant el mes de juliol, que és el mes en què el suro pot serseparat de l'arbre sense danyar-lo. En aquesta època els anomenats surers extreuen l'escorça de l'alzina surera tallant amb una destral les vetes verticals del suro. Així es retiren el que s'anomena planxes de suro. En l'aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades: en la primera pela, el suro es pot extreure per primera vegada quan l'arbre té aproximadament 25 anys i aquest primersuro és l'anomenat "pelegrí", suro de molt baixa qualitat i només vàlid per a l'elaboració de conglomerats. Després d'aquesta primera, les peles posteriors es fan cada vegada que el seu gruix és d'uns 25 mil·límetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques. Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal d'aplanar-lo ies deixa assecar fins a perdre aigua (entre el 15 i el 20% del pes) i, posteriorment, és tractat en calent, amb aigua bullent o vapor, per tal de conferir-li una més gran elasticitat. Finalment, el suro és raspat mecànicament, per eliminar la capa superficial, dura i rugosa. La producció mundial de suro és d'unes 340.000 tones, de les quals Portugal produeix un 52%, Espanya un 32% i Itàlia un 6%.Les cèl·lules del suro són impregnades de suberina, la qual li confereix la impermeabilitat característica. En cada centímetre cúbic de suro hi ha entre 30 i 40 milions de cèl·lules mortes, de secció generalment hexagonal o pentagonal, més llargues que no amples. En un 90% són plenes de gasos amb una composició semblant a l'atmosfera. D'aquesta manera amb poquíssima quantitat de matèria secaes construeixen volums importants, molt resistents i elàstics.[1]

El suro, ultra les moltes aplicacions que té en forma d'aglomerat, és molt emprat per a fer-ne taps, flotadors per als ormeigs de pesca, salvavides, plaques d'aïllants tèrmics o acústics, entre altres.
Parts
Tall transversal de tija d'alzina surera mostrant una capa de suro.

Esquena o tosca: és la part del suro que, encontacte amb l'aire, s'asseca i adopta una consistència llenyosa.
Ventre: és la part interior del suro que tocava l'escorpit, o escorça mare, quan el suro encara era a l'arbre.
Canals lenticel·lars o porus: tenen per funció comunicar els teixits vius de l'arbre amb l'exterior per facilitar-ne l'oxigenació. Les lenticel·les són actives durant diversos anys i els canals lenticel·lars en sónels seus rastres.
Venes o línies: el creixement del suro coincideix amb les màximes de pluja del clima mediterrani. Les cèl·lules formades a la primavera (període de creixement ràpid) són altes i de parets primes, en canvi les de tardor són més baixes i de parets més gruixudes. L'alternança d'aquestes diferències estacionals delimiten les línies o venes que corresponen al creixement anual delsuro.
El suro, una vegada extret de l'arbre, i després d'una primera bullida per aplanar-lo, ha de reposar a l'aire lliure entre nou mesos i un any per adquirir les propietats necessàries per al tapament. Si no es fes així el tap podria malmenar el vi que ha de conservar.

El suro que no ha finalitzat el temps de repòs s'anomena suro verd.
Los gansos domésticos de hoy día descienden todos...