El_teatre_des_de_la_posguerra_fins_als_anys_70

11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
Entre els anys 1939 i 1946 el teatre culte que no fóra en castellà va desaparéixer de la vida pública. Apartir d’aquesta data, amb limitacions, es va permetre novament les representacions en la nostra llengua.
A València, el sainet, que estava ancorat en el segle XIX, no deixà mai de representar-se,però a poc a poc esdevindrà un producte subaltern de caràcter folklòric i localista que exigirà una renovació. A partir dels anys cinquanta hi va haver autors que van intentar la renovació del teatrevalencià amb resultats estimables com ara Martí Domínguez amb una obra bíblica: No n’eren deu (1960) i Gil Albors amb Barracó 62 (1963).
A Catalunya el teatre més comercial de Sagarra ocupà de maneraexclusiva l’escena. A partir de la segona meitat dels anys cinquanta, el repertori es va anar ampliant amb obres d’autors ja coneguts (Joan Oliver) i amb altres de nous (Manuel de Pedrolo). El teatred’aquests autors no arribava al gran públic i era representat per grups teatrals amateurs.
En el teatre de postguerra cal distingir dues orientacions: d’una banda, el teatre tradicional, terme amb elqual designem el teatre que reprén durant la postguerra alguns models dramàtics dels anys vint i trenta (l’autor més representatiu és Sagarra) centrats en la comèdia burgesa. Es tracta d’un gèneredramàtic que gira al voltant de la burgesia: personatges, temàtica i amb una posada en escena convencional. D’altra banda el teatre renovador, dins el qual hi ha orientacions estètiques molt diferents: elteatre que construeix un món mític (Salvador Espriu); el teatre realista (Joan Oliver i el primer Sagarra) i el teatre existencialista i de l’absurd (Manuel de Pedrolo i Gil Albors).
Salvador Espriufa un teatre d’elevat rigor formal i lingüístic de base culturalista. Construeix les seus obres a partir de l’actualització dels mites de diverses tradicions culturals (la grega, la jueva...) al...