El tractament de la premsa sobre la conflictivitat social a Tarragona durant l'any 1976

VALMELINE

Entre els anys seixanta i principis dels setanta i com conseqüència de l'adopció d'una economia de mercat, la indústria tèxtil s'expandeix més enllà de les capitals tradicionals d'aquest sector, Barcelona i Mataró1. Exemple d'aquesta expansió és la implantació de la fàbrica de camises Seidensticker el 19622 a Tarragona. La indústria tèxtil era un sector fortament feminitzat, provan'és que de les 500 treballadores, un 95% eren dones. Majoritàriament joves (entre 16 i 20 anys), solteres i immigrants procedents d'Andalusia o Extremadura3.
De mitja el sou de les dones era un 20% inferior al dels homes. Alhora, el grau de feminització del sector tèxtil donava lloc a que els salaris d'aquest fossin els més baixos de tota la indústria, per sota dels de la fusta o el suro4. Unaaltra característica és que aquest treball era considerat temporal com així legislava el Fuero del Trabajo, que afavoria mitjançant una indemnització econòmica el retorn de la dona a la llar quan es casava. I és que el treball extradomèstic femení era considerat subsidiari del masculí (tan sols representava un ajut a l'economia familiar), atenent l'ideal de societat franquista en que la donaquedava relegada a les tasques de la llar i el marit o el pare esdevenia l'únic sustentador econòmic de la família. Tanmateix en el si de les classes populars, aquesta concepció representava una fal·làcia ja que els dos sous resultaven moltes vegades imprescindibles per a la subsistència familiar. Així doncs, moltes dones quan es casaven canviaven la feina a la fàbrica per treballs per hores sensecontracte.
Però si un tret caracteritzava la indústria tèxtil i, com veurem més endavant, va ser una de les principals causes de l'esclat de la conflictivitat laboral, aquest és el que es coneixia popularment com el mètode de treball a destajo, per tasca o per unitat d'obra. Aquest sistema de remuneració estava basat en el paradigma fordià de mètodes i temps, és a dir, es pagava a les treballadoresper unitat de producció realitzada i en conseqüència els ingressos s'associaven directament a la productivitat de la treballadora. Si afegim que la producció era en cadena, el treball es feia considerablement estressant i dur. Un bon exemple de la pressió de la patronal era el fet de que es controlés el temps de producció amb cronòmetre5 o inclús el temps d'anar al lavabo: “La dirección imponía elhorario de lavabo y la duración del mismo que era de cinco minutos tres veces en las ocho horas. Esto suponía que el cuerpo humano debía estar condicionado a la máquina, digamos como ejemplo que un simple resfriado que suponía limpiarse la nariz varias veces al día siginificaba un atraso de prendas que, al cabo del día, reducían buena parte del salario”6. Si a tots aquest factors hi sumem que laquota de producció era molt alta, degut a que la majoria de les dones sabien cosir per l'educació rebuda, entendrem l'elevada plusvàlua que es donava en la indústria tèxtil.
I en aquest context d'explotació laboral i de dictadura feixista, ràpidament les treballadores de Seidensticker i a través de la resposta col·lectiva comencen a prendre consciència de classe. Durant els primers anys, els canvisd'horari imposats, sense pràcticament previ avís per part de la patronal, són ja contestats amb mitja jornada d'aturada. O les modificacions del destajo, que són respostes per les treballadores amb accions com rodejar el cap de producció evitant l'augment de ritmes. Comencen els acomiadaments fins arribar a una plantilla de 300 operàries. Entre d'altres, un motiu per acomiadar una treballadorapodia ser que es trenqués una agulla d'una màquina, un fet ben normal tenint en compte els ritmes de treball7. Aquest assetjament laboral es veia reforçat per l'òrgan sindical (afí al règim i per tant a la patronal) anomenat Jurado, que teòricament havia d'intervenir imparcialment ens els conflictes entre empresa i treballadors, però que sempre acabava resolent a favor de la patronal8. Eren comuns...