El Velo Elegido

El procés de globalització que es va iniciar a a partir dels anys 50, ha provocat intenses onades migratòries a l'hora que s'intensifiquen les desigualtats econòmiques entre la dicotomía “ Nord” i “ Sud”.
Actualment no s'entèn la interculturalitat com un valor i una font de riquesa, sinò que les societats occidentals veuen perillar la seva hegemonía per la presència d'altre cultures i de maneraespecial, la cultura àrab.
Un aspecte que crea i segueix creant més crispació és l'ús del hijab , el mocador que porten moltes dones àrabs; fet que denota ja no només prejudicis racistes i etnocentristes sinò també imposicions masclistes.

Els discursos normatius i precriptius tenen el seu origen tant en les religions monoteistes com en el sistema patriarcal que ens regna des de ja fa massesanys. La invasió constant i la censura en la capacitat de lliure elecció de la dona no només és patrimoni de la cultura àrab com opinen molts occidentals, ja que pel que fa al hijab els occidentals actuen de la mateixa manera i amb igual fonamentalisme. Cal remarcar però, que el integrisme occidental es disfressa amb un vel de paternalisme i amb pretensions de validesa( sabem el que és millor pertu).
“ Defendemos el derecho de las personas a decidir sobre la construcción de su propia identidad , y no vemos que las expresiones que de ella se deriven constituyan una amenaza a la convivencia” Botton, Puigvert i Taleb ( 2004:4).

A més a més, tal i com diu l'autora Lena de Botton cal diferenciar el hiyab del burka o chador perquè mentres que el primer és un vel personal, els altres dosrespectivament són vels polítics. Especificant ; el hiyab té el seu origen en la zona mediterrània i en el Corán no s'han trobat indicis de la obligatorietat de portar-lo, mentres que el chador o burka resulten ser “ invents” de la radicalitat islàmica per oprimir a la dona. En el hiyab existeix la lliure elecció , en els altres no. Aquests, són un mecanisme més de censura i de prohibició a la donafruit d'un discurs pobre en reflexió, però molt ric en terror .







Les feministes occidentals i acadèmiques han comés l'error de no diferenciar aquest tipus de prendes i han associat el hiyab a la passivitat i sumissió de la dona àrab , negant la capacitat de reflexió i de decisió d'aquesta. El mateix ha passat amb les “ dones no acadèmiques” ; fins fa realtivament poc, no es teniaen compte la seva veu, per tant, el feminisme occidental esdevenia restringent i exclusor. Resultava elitista i etnocentrista ja que els valors occidental sempre han gaudit de reconeixement social, sense detectar les seves paradoxes i perversions. El darwinisme social n'és un exemple clar i els dobles discursos que d'ell se'n deriven també; per uns unes coses i pels altres ( quan no segueixenaquests patrons rígids i inamovibles) unes altres, sobretot la resposta consisteix en itineraris d'exclusió.

Crec que tal i com comenta el llibre, les dones occidentals hem aconseguit moltes millores però i més actualment, sembla que ens prestem a les opresions patriarcals , només cal veure algun programa de televisió com “ Mujeres , Hombres y viceversa”. Ens prenem la llicència de criticar lasumisió de la dona àrab pel que fa al vel, quan els nostres cànons estètics resulten ser molt més opresors, fins al punt de provocar malalties com l'anorèxia i la bulímia que literalment, maten. És a dir, el hijab oculta i tapa els cabells, no la ment en canvi, els patrons de bellesa imperants sí que ho fan.

Per tant, moltes vegades les dones occidentals juguem els rol de la masculinitathegemònica tradicional, oprimint a la dona àrab i creient que l'ús del hijab és incompatible amb el fet de ser i sentir-se una dona feminista, “ Dicho de otra manera, el debate sobre el hijab debe ser dirigido también desde el feminismo , asuminendo la capacidad de las mujeres de elegir su presencia social y su identidad” Botton, Taleb y Puigvert ( 2004:72).

Dit això, com obrim el feminisme que no...