El verb

EL VERB. CARACTERITZACIÓ.
El verb és una part de l’oració que expressa l’acció que realitza o rep el subjecte, la seva existència o el seu estat. És el nucli del predicat o sintagma verbal  i està constituït per una base lèxica o arrel i unes desinències variables que expressen nombre, persona, temps, aspecte, mode, etc.
 
|FORMA VERBAL |BASE LÈXICA|DESINÈNCIA |
| | | |
|canten |cant |en |
|cantant |cant |ant |
|cantis |cant |is|

MODE: expressa la manera com és concebuda l’acció del verb (com un fet objectiu —mode indicatiu: Na Joana menjarà molt—, com un fet subjectiu —mode subjuntiu: Volen que mengi molt—, com una ordre —mode imperatiu: Menja molt!—).
 
 
 
TEMPS: mitjançant les desinències verbals relacionam l’acció, la situació, etc. que expressa el verb amb el moment actual del’anunciat.
Els temps verbals bàsics són: passat o pretèrit (Ahir anàrem a Ariany), present (Ara visc a Moscari) i futur (Avui dormirà com un sac).
 
 
 
ASPECTE: el procés expressat pel verb pot ser considerat des del punt de vista del seu desenvolupament, de la seva durada, del seu acabament. Així, l’aspecte perfectiu presenta el procés de manera global, acabat (va dormir), mentre que l’imperfectiuel presenta incomplet, obert (dormia).
D’aquí ve la denominació d’alguns temps verbals: pretèrit perfet, pretèrit imperfet.
CONJUGACIÓ
Els verbs que s’adapten a un mateix model de desinències formen una conjugació. En català n’hi ha tres. Podem agafar com a punt de referència la terminació de l’infinitiu:
Primera conjugació: verbs que tenen l’infinitiu acabat en –ar (dinar).
Segonaconjugació: verbs que tenen l’infinitiu acabat en –er (prémer) o en –re (batre; també dir, dur, fer, tenir i venir).
Tercera conjugació: verbs que tenen l’infinitiu acabat en –ir (bullir).
Així, per exemple, la forma sortiren ens indica un contingut lèxic (sort- = passar de dins a fora), la 3ª conjugació (-i-), un temps passat més l’aspecte perfectiu (-re-) i un subjecte en 3ª persona plural (-n). Cal dirque no sempre es poden distingir els diferents elements (surt).
Hi ha formes verbals simples i compostes; aquestes darreres estan formades per un verb auxiliar, que inclou la desinència, i una forma no personal del verb que conjugam:
lluiten   [temps simple]
havien  lluitat   [temps compost]
[auxiliar]
FORMES COMPOSTES
Temps compostos amb el verb haver
Perífrasis d'obligació (haver de +infinitiu, caldre + infinitiu / caldre + que + oració)
Les formes compostes (1) es construeixen igual a tots els verbs, només canvia la forma no personal (infinitiu, gerundi o participi):
vaig dinar, vaig témer, vaig bullir, vaig partir…
ha dinat, ha temut, ha bullit, ha partit…

El pretèrit perfet perifràstic d’indicatiu (que es conjuga amb formes del verb anar seguides de l’infinitiu dequalsevol verb: vàrem dir, vàreu anar) i el pretèrit perfet simple d’indicatiu (diguérem, anàreu) poden usar-se indistintament.
|PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC D’INDICATIU |
| |
|vaig dir |
|vas / vares dir|
|va dir |
|vam / vàrem dir  |
|vau / vàreu dir |
|van dir |

(1) En aquesta lliçó...