Els dos campanars
Páginas: 6 (1476 palabras)
Publicado: 2 de noviembre de 2011
COMENTÀRI DE TEXT: Els dos campanars
L'obra procedeix de l moviment polític de la Renaixença en el Romanticisme al segle XIX.
L'autor és Jacint Verdaguer, autor mes important de la literatura catalana al s. XIX. Va ser capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa i una bona prosa en català modern i assequible sense altres precedents que els escriptors medievals.
Verdaguer va guanyarels Jocs Florals al 1877 amb un poema extens anomenat l'Atlantida. Fou ordenat sacerdot i va tenir problemes per la pràctica d'exorcismes i per las nombroses donacions que va fer als pobres amb els que es va carregar de deutes.
El títol de l'obra fa referència al lloc on succeeixen els fets del poema. També fa honor a la pàtria catalana ja que es una obra del Romanticisme. La finalitat deltítol és evitar l'enderrocament dels campanars de Cuixà i el de Canigó
El tema principal de l'obra és el tema de la pàtria ja que era el més important de l'època. El poeta és molt nacionalista i per això és el seu tema principal
L'argument de cada estrofa és la següent:
En la primera estrofa el jo poètic pregunta el que ha succeït en aquestes construccions, ja que estan en ruïnes, erenreferents religiosos que omplien les valls del Canigó.
En la segona estrofa el jo poètic pregunta que ha succeït amb el conjunt de monjos que formaven la comunitat.
La tercera estrofa parla de dos personatges que viuen en el monestir de Cuixà durant un temps, i més tard els van considerar sants. Aquests personatges són Ursèol i Romualdo mencionats en la estrofa
En la quarta estrofa els elementsreligiosos han desaparegut i rememoren els temps passats característics del Romanticisme.
En la cinquena estrofa es parla dels mateixos temes que en la anterior.
En la sisena estrofa només queden dos campanars, en que el text fa referència que són com dos gegants, i diu que aquests dos campanars són monjos.
La setena estrofa es fa una descripció dels campanars mencionats anteriorment, itorna a fer referència de que són tan grans que al costat dels roures, aquests semblen arbustos i que les cases del voltant semblen ovelles diminutes. En aquesta estrofa es pot veure l'ús de la hipèrbole.
En la vuitena estrofa els campanars són derruïts, però encara estan així, encara guarden la magnificència de quan eren com gegants.
En aquesta mateixa estrofa comença a haver un diàleg entreels dos campanars.
En aquesta mateixa estrofa, la número vuit, el campanar de Cuixà li pregunta a l'altre campanar ( el seu "germà") sobre la seva veu ja que com que està derruït ja no sona.
En la següent estrofa el campanar de Sant Martí de Canigó li diu que no té campanes per fer-les sonar, i anhela poder tornar-les a fer sonar però ja no pot ja que els monjos que hi habitaven el vanabandonar.
En la estrofa número deu el campanar de Sant Martí li explica al altre campanar com els monjos es can marxar plorant. Abans d'anar-se'n es van acomiadar dels dos campanars hiperbòlicament com es pot observar en el vers 48. Tot seguit li pregunta a l'altre campanar si els pot veure ja que està més avall i pot veure-ho millor.
En la estrofa número onze el campanar Sant Miquel de Cuixàli respon que no els veu, i l'únic que veu son minaires i llauradors però no als monjos. A continuació es pot observar que el poeta fa una metàfora amb els ocells i els arbres referint-se als monjos i als campanars, dient que els ocells sempre tornen a les branques del seu niu però en aquest cas els monjos no tornaran mai més a les seves branques, és a dir, als campanars.
A la dotzena estrofa,segueix parlant el campanar de Cuixà i diu que quan els monjos morin, ell ( el campanar) s'anirà morint lentament fins a caure en l'oblit.
En la següent estrofa l'altre campanar, el de Sant Martí fa referència al seu fundador comte de Rià dient-li que quan ells morin, els àngels ploraran per la seva mort.
En la catorzena estrofa, el campanar afirma que ell plora com els cims i les...
L'obra procedeix de l moviment polític de la Renaixença en el Romanticisme al segle XIX.
L'autor és Jacint Verdaguer, autor mes important de la literatura catalana al s. XIX. Va ser capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa i una bona prosa en català modern i assequible sense altres precedents que els escriptors medievals.
Verdaguer va guanyarels Jocs Florals al 1877 amb un poema extens anomenat l'Atlantida. Fou ordenat sacerdot i va tenir problemes per la pràctica d'exorcismes i per las nombroses donacions que va fer als pobres amb els que es va carregar de deutes.
El títol de l'obra fa referència al lloc on succeeixen els fets del poema. També fa honor a la pàtria catalana ja que es una obra del Romanticisme. La finalitat deltítol és evitar l'enderrocament dels campanars de Cuixà i el de Canigó
El tema principal de l'obra és el tema de la pàtria ja que era el més important de l'època. El poeta és molt nacionalista i per això és el seu tema principal
L'argument de cada estrofa és la següent:
En la primera estrofa el jo poètic pregunta el que ha succeït en aquestes construccions, ja que estan en ruïnes, erenreferents religiosos que omplien les valls del Canigó.
En la segona estrofa el jo poètic pregunta que ha succeït amb el conjunt de monjos que formaven la comunitat.
La tercera estrofa parla de dos personatges que viuen en el monestir de Cuixà durant un temps, i més tard els van considerar sants. Aquests personatges són Ursèol i Romualdo mencionats en la estrofa
En la quarta estrofa els elementsreligiosos han desaparegut i rememoren els temps passats característics del Romanticisme.
En la cinquena estrofa es parla dels mateixos temes que en la anterior.
En la sisena estrofa només queden dos campanars, en que el text fa referència que són com dos gegants, i diu que aquests dos campanars són monjos.
La setena estrofa es fa una descripció dels campanars mencionats anteriorment, itorna a fer referència de que són tan grans que al costat dels roures, aquests semblen arbustos i que les cases del voltant semblen ovelles diminutes. En aquesta estrofa es pot veure l'ús de la hipèrbole.
En la vuitena estrofa els campanars són derruïts, però encara estan així, encara guarden la magnificència de quan eren com gegants.
En aquesta mateixa estrofa comença a haver un diàleg entreels dos campanars.
En aquesta mateixa estrofa, la número vuit, el campanar de Cuixà li pregunta a l'altre campanar ( el seu "germà") sobre la seva veu ja que com que està derruït ja no sona.
En la següent estrofa el campanar de Sant Martí de Canigó li diu que no té campanes per fer-les sonar, i anhela poder tornar-les a fer sonar però ja no pot ja que els monjos que hi habitaven el vanabandonar.
En la estrofa número deu el campanar de Sant Martí li explica al altre campanar com els monjos es can marxar plorant. Abans d'anar-se'n es van acomiadar dels dos campanars hiperbòlicament com es pot observar en el vers 48. Tot seguit li pregunta a l'altre campanar si els pot veure ja que està més avall i pot veure-ho millor.
En la estrofa número onze el campanar Sant Miquel de Cuixàli respon que no els veu, i l'únic que veu son minaires i llauradors però no als monjos. A continuació es pot observar que el poeta fa una metàfora amb els ocells i els arbres referint-se als monjos i als campanars, dient que els ocells sempre tornen a les branques del seu niu però en aquest cas els monjos no tornaran mai més a les seves branques, és a dir, als campanars.
A la dotzena estrofa,segueix parlant el campanar de Cuixà i diu que quan els monjos morin, ell ( el campanar) s'anirà morint lentament fins a caure en l'oblit.
En la següent estrofa l'altre campanar, el de Sant Martí fa referència al seu fundador comte de Rià dient-li que quan ells morin, els àngels ploraran per la seva mort.
En la catorzena estrofa, el campanar afirma que ell plora com els cims i les...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.