Els filòsofs i la música

MUSICOTERÀPIA
La Musicoteràpia és l'ús de la música com a ajuda en determinats trastorns i disfuncions per afavorir el benestar físic, mental i emocional.
Un musicoterapeuta és el professional de l'àmbit educatiu, sanitari o musical, amb una gran vinculació amb la música que la utilitza amb finalitats terapèutiques per tal de poder ajudar altres persones que presenten algun tipus denecessitat o suport especial.


Historia de la musicoterapia:
L'utilització de la música com a teràpia va començar a la prehistòria, ja que la música va estar present als ritus "màgics", religiosos i de curació. Els primers escrits que fan referència a la influència de la música sobre el cos humà són els papirs egipcis, en aquests es racionalitza la utilització de la música com un agent capaç deguarir el cos, calmar la ment i purificar l'ànima. Al poble hebreu també s'utilitzava la música en casos de problemes físics i mentals.

A l'edat mitjana hi destaquen 2 teòrics:
- Sant Basili: va escriure una obra titulada "Homilia", on deia que la música calma les passions de l'esperit i modela els seus trastorns.
- Severino Boecio: va escriure "D'institucions Música", on reprèn la doctrina èticade la música que assenyalava Plató "per la seva naturalesa la música és consubstancial a nosaltres, de tal manera que o bé ennobleix les nostres costums o bé els envileixen". Reconeix 3 tipus de música: la música mundana(que està present entre els elements de l'univers), la música instrumental i la música humana(és la música que tenim dins nostre)

A principis del Renaixement, un dels teòricsmés importants va ser Joannes Tinctoris, que va desenvolupar la seva activitat en la segona meitat del Cuatroccento. La seva obra més important va ser "Efectum Musicae". I a Espanya, el teòric més important al voltant de la influència de la música en l'home va ser Bartolomé Ramos de Parella, que va escriure la obra "Música Pràctica".
Al Barroc sorgeix "la teoria dels afectes", que considera a lamúsica com a creadora d'emocions. Una obra important que marca el que serà l'estil del barroc és l'òpera "Orfeo" de Claudio Monteverdi. Al barroc també va ser important un metge anglès, Robert Burton, qui va escriure una obra anomenada "The anatomy of melancoly" on parlava dels poders curatius de la música.

Al segle XVIII es comencen a estudiar els efectes de la música sobre l'organisme, però desd'un punt de vista científic. Destaquen diversos metges: Louis Roger, Richard Brocklesby i Richard Brown (va escriure una obra anomenada "medicina musical" en la qual estudiava l'aplicació de la música en malalties respiratòries descobrint que cantar perjudicava en casos de pneumònia i de qualsevol trastorn inflamatori dels pulmons, però defensava el seu ús en els malalts d'asma crònica,demostrant que si cantaven, els atacs no eren tant sovint).

Al segle XIX continua la utilització de la música des del punt de vista científic, Hèctor Chomet va escriure un tractat que es titulava "la influència de la música en la salut i la vida", on analitzava l'ús de la música per prevenir i tractar certes malalties. Uns altres autors importants van ser Esquirol i Tissot, ells no van poder demostrarl'efecte físic que produïa la música en els seus pacients, però indicaven que en major o menor mesura, la música allunyava als malalts de les seves malalties, excepte en el cas dels epilèptics, on estava contraindicada.

A Espanya va destacar un metge català, Francisco Vidal Careta, va realitzar una tesi doctoral titulada "La música en les seves relacions amb la medicina". Va dir que "la músicaés un agent que produeix descans, que és un element més social que el cafè i el tabac, que s'han d'establir orfeons i concerts populars de música clàssica i que caldria muntar orquestres en els manicomis".

AL segle XX E. Thayer Gaston en el seu Tractat de Musicoteràpia, parlava de que l'origen de la teràpia musical trobava les seves arrels a partir de la segona guerra mundial. Gràcies a un...