Els idiotes (garfinkel, teories hermenèutiques i l'etnometodologia)

Autors com Mehan i Wood, allotjats en la etnometodologia, contemplen la realitat social com a dependent de les interaccions dels diversos actors. “Las personas son ejecutoras y productoras de la sociedad a la que pertenecen” (Rosana Guber, 2001). Així doncs, i en contraposició a l'estructural-funcionalisme de Parsons, que segons Garfinkel, considera l'individu com un “idiota cultural” regit perles normes que se li imposen, l'etnometodologia preté donar compte de la capacitat d'aquest per adequar les normes d'acord amb la racionalitat pràctica que caracteritza la seva vida quotidiana. D'aquesta manera, queda pal·lès, la possibilitat de l'èsser humà, de trencar les normes socials.
L'interès de l'etnometodologia, rau en l'anàlisi de les explicacions de les persones i en els modes com lesexplicacions són ofertes i acceptades o per altra banda, rebutjades pels demés. Segones els etnometodòlegs, les explicacions són els modes com els actors descriuen, analitzen, critiquen o idealitzen situacions específiques.
A més, hem de tenir en compte, la indicialitat, els quals fa referència a aquelles frases que adopten distints significats segons el context en el qual ens trobem. Així, lesexpressions que usem, sempre estaran lligades a l'entorn que observem en un moment determinat i els actors, construiran una visió de la realitat en aquell context, desenvolupant expressions que invoquen la seva visió comuna sobre el què és real en la seva situació.

Tal com explica la hermenèutica, la normalitat, no és més que un mapa traçat sobre les nostres línies conceptuals, és a dir, allò alque nosaltres anomenem realitat, en el fons, és un tall del conjunt de la realitat, ja que aquesta pot variar segons des d'on es miri. Així doncs, els processos de ruptura que es puguin dur a terme dins d'aquesta, tindran significacions diferents segons què entenguem per normalitat. Aquesta és tant relativa que només la podem concebre nosaltres dins el nostre cap.

En la pel·lícula dels“Idioternes”, podem observar diversos experiments de ruptura els quals, volen prendre un sentit, a priori, de caire revolucionari. Sembla que un dels objectius principals dels membres del grup dels “Idiotes” és provocar una reacció a les persones que els envolten, a través de comportaments no gaire ortodoxes, però que es podrien donar en qualsevol situació de la vida quotidiana, portades a terme perqualsevol de nosaltres.

En els processos de ruptura contemplats en la pel·lícula, ens adonem del trencament de la “normalitat”, és a dir, operant amb aquests experiments, es dóna una fracció de l'harmonia projectada per les persones implícites a l'experiment però que alhora alberguen una posició al marge d'aquest. En algunes de les escenes, es pot observar aquesta fractura, tals com la primera, en elqual els personatges, adopten un comportament fora de lo establert en un restaurant. No obstant, malgrat la seva conducta, el fet queda justificat per la seva suposada patologia, és a dir, els membres del grup operen les seves actituds a través d'una figurada malaltia, d'aquesta manera, queda excusat qualsevol trencament d'aquesta “normalitat”. Mentre els individus no perceben aquest experimentcom a tal, dónen per descomptat que el comportament adoptat pels “idiotes” és real.

No obstant això, el trencament de la normalitat no és possible degut a que les persones involucrades desconeixen el funcionament d'aquesta. És a dir, si la normalitat no és compartida, no és real, els agents involucrats han de tenir un vincle entre ells per tal de fer efectiu el procés de ruptura, només llavorss'observarà una reacció vàlida de l'entorn. En tant que la normalitat és subjectiva, i no només perque la percebem de formes diverses sino que també, perque en tenim informacions diferents, és a dir, cadascún de nosaltres percebem un tall de la realitat, que no tot el conjunt en si d'aquesta; a l'hora d'interpretar-la, les nostres conclusions seran disperses i per tant no entendrem de la mateixa...