Els signes no verbals

Els signes no verbals

• Introducció
Reduir el fenomen comunicatiu a la comunicació verbal és amagar una part important d’aquest (fenomen comunicatiu).
En la comunicació verbal produïm i rebem una quantitat molt gran de missatges que no vénen expressats amb paraules. Aquest missatges són els que anomenem no verbals, i van des del color dels ulls, moviments del cos, fins al to de veu, passantper objectes vestits, distribució de l’espai i del temps...
Els signes verbals interactuen i es complementen amb els no verbals. Serà realment molt difícil de comprendre el procés de comunicació sense conèixer els signes no verbals.
En començar la segona meitat del s.XX hi ha un vertader increment en quantitat i qualitat dels estudis sobre els aspectes no verbals de la comunicació. A finals dels50 es comença a trobar la comunicació no verbal com un àmbit epistemològic constituït. (Epistemologia: doctrina dels fonaments i mètodes del coneixement científic, analitza els criteris pels quals es justifica el coneixement)(constituït: establir, assignar, formar..)
Molts dels treballs sobre comunicació no verbal es realitzaren i es realitzen en els hospitals psiquiàtrics.
Del 1950 al 1965 esconfigura l’àmbit d’estudi de la comunicació no verbal com a zona interdisciplinar. (Interdisciplinari: Que reuneix les característiques de diverses ciències, tècniques, professions o punts de vista, o que es basa en llur aportació comuna).
1965 – El nou paradigma és constituït. més que parlar de nou paradigma de la comunicació no verbal, caldria parlar de preparadigma, ja que si bé existeix undomini, un camp, uns interessos de tota mena, cada cop més grans, no s'ha produït en aquest àmbit encara aquell salt epistemològic caracterís¬tic d'una revolució científica.
Sembla com si els programes de recerca estiguessin un xic estan¬cats en el sentit de no trobar sortides vàlides per a proposar una teoria adequada, és a dir, explicativa dels fenòmens no verbals.

• L’expressió corporalAquest tipus d’expressió (moviments del cos i postura) està relacionat amb les característiques físiques de la persona.
Cinèsia: part de la semiòtica (part de la medicina que estudia els signes i els símptomes de les malalties) que estudia el sistema de les expressions corporals. Tres classes de moviments observables: els facials, els gestuals i els de postura. Estan forçament entrellaçats i esdifícil donar-ne un i encara més establir-ne la seva combinatòria.
- L’expressió facial.
Els signes facials juguen un paper clau en la comunicació. Aquestes expressions són, també, els indicis més precisos de l'estat emocional d'una persona. És veritat que hi ha casos en què l'expressió de la cara resulta ambigua, i aleshores les interpretacions poden ésser d'allò més diver¬ses. De vegades, lapersona cerca aquesta ambigüitat a fi de neutralitzar, exteriorment, tota mena de sentiments i donar la impressió d'objectivitat (ex. Jutges).
El punt més important de la comunica¬ció facial el trobarem en els ulls, el focus més expressiu de la cara. Naturalment, pel contacte ocular tot sol no ens podem fer una idea exacta del pensament o sentiments d'una altra persona, però no hi ha cap dubte querebem un impacte important, i se'ns dóna indicis suficients per saber si la comunicació pot iniciar-se, continuar, o bé si no hi ha possibilitats d'esta¬blir-se. La comunicació ocular és, potser, la més subtil de les formes d'expressió corporal.
Els ulls són la porta del desig, de l'afecte, del contacte, de les passions. I sembla, a més a més, que estem progra¬mats per a mirar-nos als ulls. Primerque tot, el contacte ocular ens permet de dir: «et veig, ets aquí».
El contacte ocular intervé molt directament en una conversa. Bona part del temps en què parlen dues perso¬nes es miren als ulls. Les mirades, però, es trenquen de tant en tant, i podríem parlar gairebé d'una dansa dels ulls, que ajuda a mantenir la conversa i la fa acabar en un moment determinat. Aquesta dansa és la que...